El moment ha aplegat. No n’hi ha hagut cap gir inesperat en l’últim moment i la reforma laboral ha estat validada. S’ha aprovat al congrés per una majoria que ha costat més esforços dels que s’esperaven el govern, patronal i els dos sindicats del sistema. No puc dir que em sorprèn que s’aprove, perquè la maquinària mediàtica, logística i dialèctica anava a ple rendiment: notícies esbiaixades, opinions amigues que s’erigien en objectives a mitjans de referència, viatges per predicar als deserts de la «perifèria», declaracions de superioritat moral de les parts signants, adoracions a l’altar de l’article 7 de la constitució... fins i tot, n’hi ha hagut una aparició estel·lar per part de la fundació de l’expresident de l’estat que va poder veure armes de destrucció massiva a milers de quilòmetres però no la caixa B de la seu on tenia el despatx.

Parlem amb claredat: les reformes laborals de 2010 i, sobre tot, de 2012 no necessitaven una simple «reforma», sinó una «derogació» total. Açò no ho diem només des de tots els sindicats -excepte CCOO i UGT- i la majoria dels partits sobiranistes. Ho va dir el partit de la Ministra de Treball; ho van signar les dos formacions polítiques del govern al seu acord de coalició; ho va dir tot el moviment sindical -incloent les dos organitzacions que s’arroguen la representativitat única de les treballadores i treballadors; ho vam dir al carrer desenes de milers de persones a les manifestacions de les vagues generals. És això el que necessitàvem: derogar, i no reformar.

La història es pot fer de moltes maneres, però si no tenim memòria d’allò que ha passat, ens estarem equivocant: per una banda, correm el risc de repetir errades, i, per altra banda, no tindrem en compte el que hem fet, el que hem patit i el que hem construït. I, per desgràcia, aquest acord tan alabat, més que històric, és un acord amnèsic perquè oblida intencionadament tot el que els sindicats -tots, sense excepció- portem més de 10 anys treballant, explicant i lluitant. S’oblida, ni més ni menys, d’eliminar els aspectes més lesius de la legislació laboral i això vol dir, ni més ni menys, que consolida el marc actual de relacions laborals. Un marc en què la patronal té un poder que ratlla en l’obscenitat perquè acomiadar és baratíssim, perquè pot modificar les condicions de treball unilateralment, perquè podrà fer ERTOs sense massa tràmits. Un marc en què els convenis d’empresa podran ser pitjors que els de sector en tot excepte en salaris. Un marc en què els contractes fixos discontinus deixaran de ser considerats com precaris i s’erigiran en el gran remei contra la temporalitat. Un marc en què la bretxa de gènere continuarà galopant. Un marc en què ni tan sols s’ha plantejat cap mesura que fomente la corresponsabilitat. Un marc que ni contempla la possibilitat d’establir la jornada de 4 dies o 32 hores.

Que millor això que quedar-nos com estem? Que si es critica o es vota que no a la reforma s’està fomentant que a les properes eleccions governe la dreta? De veres que s’està plantejant la qüestió en aquestos termes? De veres que la classe treballadora ens mereixem que ens tracten de manera insultantment paternalista i se’ns defense de manera aferrissada aquesta reforma a pesar de les conseqüències que es pateixen i continuaran patint-se als centres de treball?

Com he dit al principi, no em sorprèn que s’aprove. Però sí que m’entristeix i m’indigna profundament que un govern progressista torne a decebre a la classe treballadora. I el pitjor de tot és que açò, com sempre, ho acabarem pagant. Perquè les properes eleccions, si les guanya la dreta -cosa que no vull que passe-, serà perquè un govern progressista no ha fet polítiques laborals progressistes. Perquè ha reformat allò que era irreformable.