Jo no sé vostés, però algun dia m’encantaria arribar a saber quantes hores de la meua vida he dedicat a parlar de menjar, de plats, de receptes i d’aquelles mans que les cuinaven i les cuinen encara ara. M’apassiona i, donada la gran complicitat que hi trobe en moltíssimes persones, diria que el club és nombrós i variat. Ja he escrit en diverses ocasions sobre sopes, putxeros i caldos i com ens uneixen emocionalment a la nostra infantesa, a rostres i veus determinades, a moments que fan olor a ceba, a all, a macarrons o arròs al forn.
A Elena, que participa activament en els cercles espontanis que es generen regularment a la redacció quan s’apropa l’hora de qualsevol àpat, part de la seua infantesa li fa olor de la fina capa d’allioli del bollitori, el plat típic d’Elx que cuinava sa iaia amb una base de verdures cuites amb pimentó, creïlla i altres. I ahí algú agafa el testimoni i fa una lloança al bollit valencià -’jo li pose un ou’, ‘jo faves’- mentre Amparo, de Paterna, explica les llentilles de sa mare i algú altre explica com es fa el rossejat de Torrent -ple d’embotit i amb pilota dolça i salada- ara que tot just ha passat Sant Blai. Les carxofes, ofegades, com les de la iaia Teresa la Sinagua, i els pastissets de moniato, de Pili Puig, finets en la massa per tal que te’ls menges d’un sol mosset.
Les carxofes, ofegades, com les de la iaia Teresa la Sinagua, i els pastissets de moniato, de Pili Puig, finets en la massa per tal que te’ls menges d’un sol mosset
Alls i pebres, dolços de qualsevol classe, farcits, coques, putxeros, salses, croquetes, canelons, conill a l’ajillo o mandonguilles d’abadejo... El repertori gastromusical no té mai fi en una dansa interminable, plena de sucre, picant o salada que es barreja amb el que som i hi ha dins de nosaltres. Per això, a les nits de guàrdia, no hi ha res millor que parar una taula imaginària i posar sobre ella el que més ens agrada, assaborir-ho en la memòria i fer, no cal dir-ho, una festa. Una gran festa.
