És curiós vore una foto de família de tots els guardonats, plens de somriures i satisfaccions, en un acte d’entrega dels «Goya» que inclou l’assistència de Sánchez i d’alguns ministres, i sense reivindicacions, ni una ni mitja, per part de ningú dels premiats.

Espanya ha enviat avions i naus militars a Ucraïna, però allò de les "pegatines" i el "folló" del “no a la guerra” no toca ara, que per a això governa l’extrema esquerra al costat del PSOE.

La llum, la benzina, el gas, els impostos en general, tot pels núvols, però reivindicacions ni una, no siga que pareguen de dretes.

¿I el fet de vore a tota l’esquerra valenciana amb els seus elegants vestits, llargs elles i de trage i llacet ells, posant per a la galeria? Qui m’havia de dir que l'Oltra i companyia, que tant s’han clavat contra els “fastuosos edificis” i els “quatre espectacles elitistes” que poden programar-se en el Palau de les Arts, com va dir Oltra en diverses ocasions, estarien allà tan satisfets i contents, plens d’abraços i besos a pesar de la Covid, sent per a ells el cim de la felicitat estar entre aquells que conten històries imaginàries en les seues pel·lícules, igual que fa l’esquerra amb les històries que ens conten a sovint i a les que se’ls pot aplicar allò de “qualsevol paregut amb la realitat és mera coincidència”.

No tenim un bon cine en Espanya, llevant d’alguna honrosa excepció, i això no obstant, fem una espècie de refregit oscaritzat a l’estil ianqui, als qui tant menysprea la nostra esquerra, i nos dediquem a balafiar diners entre organitzacions, estades, vestits i no se sap quines coses més, de manera “ostentosa” en tirar avant un “espectacle elitista” i sense sentit, i en premiar pel·lícules que tiren avant gràcies a les subvencions i suports públics, ja que els espanyols de a peu no els fan gran acollida, segons es nota en les taquilles.

En fi, que no hi ha res pitjor que no ser conseqüents en les paraules i els actes, i l’altre dia en el Palau de les Arts, ni els premiats ni els polítics assistents feren gala d’eixa congruència, que estaven allí tan feliços, sense reivindicar res i sense trobar a faltar al poble pla en el seu aforo, puix que, lògicament, no pot permetre’s assistir a uns espectacles tan sofisticats i, pot ser, tan fora de lloc.