Les epidèmies colèriques de 1884-85 i 1890 generaren, entre la població valenciana, una considerable onada de solidaritat que, en bona mesura, s’articulà al voltant d’una societat humanitària anomenada «La Creu Blanca». Una entitat que fou impulsada per dos escriptors pertanyents al moviment de la Renaixença: Constantí Llombart i Ramon Andrés Cabrelles; i que, tal com en els darrers temps ha destacat l’amic Josep Enric Estrela, tenia com a finalitat «combatre la desprotecció dels més necessitats» i «prestar serveis assistencials domiciliaris». D’aquesta manera, la junta directiva de l’entitat estava constituïda per poetes, periodistes i narradors, com ara: Llombart, que ocupava la presidència honorària amb el científic i inventor Isaac Peral; Fèlix Pizcueta, cronista de València, que es feu càrrec de la presidència efectiva (i que, en morir, fou substituït per Edmund de C. Bonet); Andrés Cabrelles, Josep Nebot i encara d’altres. Així, la huitantena de socis que integraven La Creu Blanca tenien com a objectiu primordial portar a terme les pràctiques sanitàries més elementals i apuntalar la beneficència social, per tal que els malalts més humils i les seues famílies tingueren accés als productes de primera necessitat i a les atencions més bàsiques.
Encara que l’entitat actuava en coordinació amb el consistori municipal –«s’organitzà per districtes i posà un guàrdia permanent en la casa de socors a les ordres de la central sanitària de l’Ajuntament», assevera Estrela–, cal destacar que no estava finançada amb fons públics, sinó que, d’una banda, es nodria a base de donacions particulars; i, d’una altra, organitzà una funció teatral benèfica per a la qual Llombart i Andrés Cabrelles escrigueren, a quatre mans, un breu drama en castellà titulat La Cruz Blanca que fou estrenat en el Teatre Russafa el 23 d’octubre de 1890. En finalitzar l’alarma sanitària, els responsables de La Creu Blanca acordaren impulsar un pla de beneficència que pretenia mentalitzar les autoritats polítiques sobre la importància d’erradicar la mendicitat i de protegir la dignitat dels pobres. Una dada que assenyala quina era la noble i darrera intenció d’aquell projecte de voluntariat assistencial que nasqué de l’esforç d’un grapat d’escriptors compromesos a prestigiar la cultura i la identitat del poble valencià. I que, 132 anys després, tant contrasta amb la misèria moral dels qui, en compte d’ajudar els desvalguts, promouen lleis per a multar-los.
