El 25 de febrer s’inicia un nou cicle de mobilitzacions convocades per la majoria de les organitzacions agràries valencianes. La situació que pateix el camp és agònica. Resulta d’una evidència colpidora veure com, any rere any, l’espasa de Dàmocles va caient implacable sobre el camperolat, sobretot de les xicotetes propietats familiars. En els darrers deu anys, el 20% de persones titulars d’explotacions agrícoles les han abandonades i han estat fagocitades per fons d’inversió i grans propietaris, concentrades cada vegada en menys mans.   

Així mateix, les cadenes de distribució alimentària han esdevingut el principal enemic de la viabilitat econòmica del món agrícola. Són unes sangoneres insaciables. S’embutxaquen el 40% del preu final dels productes agraris. Les emoreses de comercialització en origen i en destinació se n’emporten el 39%. I només un escarransit 21% va a parar a les persones productores, que han anat empitjorant els seus ingressos per l’actual augment brutal dels preus dels combustibles i de l’energia. Una nova conjuntura que els obliga a vendre a pèrdues, massa sovint.    

Mentre uns carden la llana, altres s’enduen els beneficis. Durant el primer any de pandèmia, Juan Roig i el seu gendre s’hi ha posat les botes. L’amo de Mercadona ha consolidat el seu destacat lloc com a capdavanter de la distribució alimentària espanyola, amb un 25% de quota de mercat i un increment de guanys del 17%. I Roberto Centeno, director del fons d’inversió Atitlan, ha acabat d’irrompre en el control agroalimentari del País Valencià, d’Espanya i d’Europa, entre moltes altres activitats especulatives. Tot queda en família.

I per acabar-ho d’adobar, les administracions en general no estan disposades a contemplar polítiques efectives de suport agrícola. El govern valencià practica un brindis al sol electoral sense gaires resultats positius. Molt de fum i poca escalfor. Ineficaç per a afrontar situacions deplorables com les que afecten el sector cítric –que representa les 2/3 parts del volum total–. Enguany, s’han batut tots els rècords. S’ha arribant a pagar a 0,07 € el Kg de taronges al camp, mentre que les grans superfícies l’han venut per 1,50 €/Kg. I això, amb el permís de la UE, que facilita el dúmping –competència deslleial– social i mediambiental de països com Sud-àfrica, Egipte, Turquia o el Marroc.

La supervivència del camp valencià passa per acabar amb la dictadura de les empreses comercialitzadores i distribuïdores. Pel control dels preus en origen que dignifique el treball al camp. Per polítiques decidides que caminen cap a una sobirania alimentària i una suficiència productiva local i comarcal. S’han de recuperar les hortes periurbanes –les més degradades i susceptibles d’especulació immobiliària– per a reduir la petjada ecològica i crear molts llocs de treball. Si volem reduir les emissions de CO2, s’ha d’acostar la producció al consum, amb vendes que minimitzen la tirania dels intermediaris. I anar caminant cap a una economia social i solidària agrícola, que contemple de manera urgent una visió holística del camp valencià amb l’eliminació total dels tòxics que estan enverinant les aigües, els aliments i el medi ambient (adobs sintètics, herbicides, pesticides...) per a produir una agricultura ecològica, saludable i amb molt més valor afegit.