Quan tenia quatre anys, en el primer de la dècada dels vuitanta que acaba amb zero, els meus pares van decidir que la meua educació fora en valencià i en una cooperativa de renovació pedagògica. Massa anys de franquisme a l’esquena, van pensar. En aquesta escola d’àmbit i nom Comarcal vaig aprendre moltes coses sobre la identitat, la llengua i la nostra història i, com a xiqueta de Torrent, sabia que la meua comarca era l’Horta i també em vaig aprendre el nom de totes aquelles altres que configuren el territori valencià.
Per això, encara ric en recordar la meua estupefacció quan, a la universitat, vaig coincidir amb estudiants que s’autodefinien com a naturals de les Comarques Centrals. Com comprendran, vaig recórrer ràpidament al meu arxiu memorístic territorial però no trobava cap delimitació que corresponguera a aquesta denominació. I, certament, quan em van explicar de què es tractava no vaig poder deixar d’admirar eixe sentit de pertinença, d’unitat identitària, de vincles comuns que m’estaven exposant. Sis comarques (ara vuit) que aglutinen més de 800.000 persones, de l’interior i la costa.
'La memòria col·lectiva va més enllà dels traçats dibuixats en negre sobre un mapa multicolor farcit de pobles, muntanyes i rius.
Xàtiva, Gandia, Alcoi, Ontinyent, Tavernes de la Valldigna, Cocentaina o Enguera, per nomenar alguns, tenien i tenen encara malgrat les infraestructures que els ho posen molt difícil en aquesta relació, una memòria col·lectiva comuna increïble, que va més enllà dels traçats dibuixats en negre sobre un mapa multicolor farcit de pobles, muntanyes i rius. Durant anys han sobreviscut a la forta empremta de les grans àrees poblacionals i econòmiques al voltant de València i Alacant i continuen reivindicant-se com un espai amb coses a dir, a proposar, per fer front als reptes d’aquest segle. Diuen que, sovint, el que no es veu o es nomena, no existeix. Però no és així. Existeix encara que no forme part dels documents oficials. No deixem que l’oblit caiga sobre elles: les nostres Comarques Centrals.
