Després de la revolució russa de febrer de 1917, un cop destronat el tsar Nicolau II, l'aliança entre liberals i socialistes va donar pas a un executiu elegit democràticament, i a una assemblea constituent. No obstant això, aquest règim democràtic va desembocar a la revolució d'octubre i, després de la destrucció dels soviets es va passar a implantar l'anomenada dictadura del proletariat, una dictadura que en realitat va ser la del partit bolxevic sobre el proletariat i, després de la mort de Lenin, a la dictadura de Stalin que va desembocar en una de les atrocitats més grans del món contemporani mitjançant els Gulag que no només van massacrar els enemics de la «revolució» sinó els mateixos revolucionaris.

El 1918, la República de Weimar a Alemanya, amb la seva nova constitució i les consegüents eleccions democràtiques, van acabar portant al poder Adolf Hitler amb els resultats del major holocaust mai conegut en la història.

A Espanya, durant el règim democràtic de la Segona República, quan van guanyar les eleccions les dretes el 1933, i poc després va entrar al govern el partit que més vots havia aconseguit, els «demòcrates» d'esquerres van propiciar una vaga general que, on va triomfar -a Astúries- va provocar una matança considerable. Després de les eleccions del 1936 -qüestionades per alguns investigadors com a fraudulentes- es va produir un cop d'estat que va acabar amb la democràcia provocant una cruenta guerra civil el vencedor de la qual va imposar una dictadura de 40 anys.

Els EEUU d'Amèrica, considerada la democràcia més gran del món, des del 1945 no ha parat d'intervenir o envair directament desenes de països sobirans, el mateix si eren democràtics, com Xile, com si no ho eren, com l'Iraq, per citar-ne dos dels més representatius dels dos sistemes polítics contraposats. D'altra banda, tampoc no podem oblidar que els EEUU, a través de l'OTAN, dirigeixen militarment totes les democràcies europees com lacais.

I, per fi, què cal dir de la Rússia d'avui? Recordem que Rússia, la que ara està envaint i massacrant Ucraïna amb el seu poderós exèrcit i amb una explícita amenaça nuclear, des de la caiguda del règim soviètic es va convertir també en un país democràtic i, de fet, el seu líder, Putin, ha obtingut en successives eleccions -més o menys fraudulentes- uns percentatges de vots més alts que qualsevol altre mandatari de la resta d'Europa. D'altra banda, però, la envaïda Ucraïna, que és un altre país democràtic, resulta que des del 2014 ha provocat una guerra interna, per impedir el dret d'autodeterminació de la seva zona oriental del Donbàs.

Quina gran ironia que, entre els cinc primers països en la fabricació d'armes, quatre són règims democràtics: els EUA, França, Rússia i la Gran Bretanya. A més, amb la Xina, l'altre productor d'armes més gran, tots cinc tenen dret a veto al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, cosa que els permet evitar l'aprovació de qualsevol resolució d'aquest organisme internacional. Com s'explica així que la pau al món depengui d'aquells països que fan el negoci de la guerra?

Malgrat tot el que s'ha dit, la paraula «democràtic» sembla ser un salvavides que tothom utilitza hipòcritament; hui tot ha de ser democràtic. A Espanya, sense anar més lluny, fins a la qüestionada Llei de Memòria Històrica de Zapatero, ara volen rebatejar-la -i en algunes nacionalitats ja ho han fet-, en Llei de Memòria Democràtica perquè sembla que dóna més «caché» a la Memòria.

El que intento reflexionar amb això és que, encara que se'ns ompli la boca amb la paraula democràcia -i segurament aquest tipus de règim sigue el menys dolent dels que s'han conegut governant els països i les nacions del món-, no és cap panacea ni, per descomptat, tampoc cap garantia de pau com hem pogut observar des que es va inventar la democràcia moderna.

Amb tot, no totes les democràcies són iguals ni permeten el mateix. Mentre Alemanya nega la legalitat dels partits nazis i comunistes, Espanya permet partits independentistes, comunistes i filofeixistes. Mentre a Rússia es persegueix els dissidents, i Putin s’entesta en el poder de manera autocràtica, els EEUU no tenen inconvenient a permetre que s'alternen republicans com Trump o demòcrates com Biden, que s'acusen de no actuar amb neteja a les eleccions, encara que, després, al fons, les diferències siguen mínimes, almenys des del punt de vista econòmic.

I és que, com va dir algú, la veritable democràcia no consisteix a votar, sinó a participar a la cosa pública… i a l'econòmica. Per què quan parlem de democràcia només es pensa en partits polítics i no pas en l'economia de les empreses? Per què no es participa en el control i l'autogestió a les empreses? Per què no es parla de distributisme ni de cooperativisme com a mecanisme democràtic de participació?

Encara que molt es va parlar al segle XX de «democràcies populars» -que a la pràctica van ser dictadures-, a la vella història d'Occident es poden constatar temps en què van predominar models comunitaris i participatius que se'ns han amagat.

Efectivament, sense entrar en consideracions d'eficàcia econòmica, hi va haver un temps llunyà auster i més en contacte amb la natura, en què hi va haver unes institucions i pràctiques amb més democràcia i participació de la que tenim ara, com l'Auzolan a Euskal Herria, o els Concells Oberts i els béns comunals, però és clar, vivíem amb molta menor riquesa i més austeritat, però potser més sentit de l'ètica. Tot i això, els il·lustrats i els liberals -tan lloats pels progressistes i demòcrates d'avui dia-, es van encarregar d'ocultar o desprestigiar com a èpoques obscurantistes. Però el coneixement històric ens permet observar la rellevància que van tenir els comuns, i com formaven part de l'estructura juridicopolítica de l'Edat Mitjana i de l'Edat Moderna Europees. Més tard van ser les revolucions anglesa i francesa on la nova classe social ascendent, la burgesia, va imposar la propietat com a eix principal i gairebé únic de poder social i econòmic. Així, a les primeres constitucions modernes es consagra el dret a la propietat privada i la sobirania absoluta dels estats sobre el seu territori, mentre els béns comunals passen a ser considerats residus medievals amb nul·la protecció jurídica. I és que, les modernes democràcies representatives han suposat a la pràctica un allunyament dels ciutadans de la gestió del comú, deixant-ho en mans de les elits o dels experts, estretament connectats amb els interessos econòmics de les grans corporacions capitalistes. Així, el poder econòmic ha esdevingut en la pràctica en poder polític saltant-se la participació i la democràcia.

Es podrà al·legar que avui, amb el desenvolupament tecnològic i els avenços mèdics, fonamentalment en els règims democràtics, es viu molt millor del que es vivia abans. Però no ens portem a engany, ja que aquests avenços de la modernitat, siguen polítics o tecnològics, segueixen sense arribar a tothom ja que l'egoisme dels països desenvolupats -siguen aquests democràtics o no- no permet tampoc la justícia planetària. El Nord enriquit viu bé a costa del Sud empobrit. Així, mentre cada minut moren de gana o malaltia curable 10 nens al món, es gasten 3 milions de dòlars en aquesta fàbrica de mort que és la indústria militar, les armes de la qual estan assolant avui no només Ucraïna, perquè, encara que els mitjans no ens ho diguin, ara mateix hi ha desenes de conflictes bèl·lics al món que gairebé ningú coneix ni dels que gairebé ningú es preocupa.

Vet aquí la gran hipocresia de les democràcies capitalistes: només ens ensenyen (o magnifiquen) el que volen que vegem (o prioritzem).