La implosió dels últims dies sumat a la deriva què porta el PP en els últims anys ha sigut sense cap dubte el detonant per al disparat creixement de VOX. Però no l’únic.

Seria un error pensar què només la indefinició i el mal fer del PP encoratgen al transvasament de vots cap a l’extrema dreta.

L’esquerra d’àmbit estatal i les esquerres perifèriques també tenen culpa d’este creixement exponencial. El vot indignat és un vot què no té amo, què no està hipotecat, què és lliure, igual què els «abstencionistes profesionals». Les classes mitjanes i baixes indignades busquen acció, què canvien les coses, què es revolucionen.

Les expectatives creades anys arrere amb l’arribada de les esquerres progressistes al poder, tant a nivell nacional com autonòmic i municipal, no han complit ni de lluny en molts casos les expectatives creades. Com va apuntar un brillant politòleg temps arrere, les esquerres quan toquen el poder han d’estabilitzar, governar i transformar. I és en això últim on han fallat. Els ha faltat valentia per a transformar tot el què havia de transformar i tot el què eixa bossa social d’indignats esperava d’ells.

S’estabilitza i es governa, però ens quedem curts en les transformacions. Tot va més lent del què fa falta i ens conformem amb retocs molt cridaners però què poc modifiquen les situacions. L’esquerra coneix els objectius, però eixa falta de valentia fa què sempre es queden curts. Davant d’esta situació, els indignats als què se sumes molts abstencionistes professionals busquen altres formes de ruptura cortoplacista què revolucionen les seues vides. Encara que també és cert sense veure els nefastos resultats què puguen vindre.

La lluita entre els blocs definits d’esquerra i dreta per la captació del vot, sobretot d’eixos indignats, què al final seran els què decantaren les majories, ha de ser una lluita per il·lusionar, comprometre, implicar a tota la societat per una transformació real i valent. Només si les esquerres abandonen l’estat de confort en el què cada vegada estan més acomodades podran recuperar eixe vot lliure i expectant.

Al meu parer clar. Una opinió com una altra qualsevol.