La guerra d’Ucraïna no ens ha de pertorbar la mirada respecte dels autèntics responsables de la massacre humanitària que a hores d’ara vivim a Europa. Resta clar que el principal responsable és el dictador i aspirant a genocida Vladimir Putin. També la seua camarilla d’oligarques i d’altres que se n’han aprofitat d’un poder despòtic, violent i corrupte per a enriquir-se i estiuejar a la costa del Sol o la costa Blava francesa amb els seus iots i residències espectaculars. O si de cas, els alts càrrecs militars i de l’administració de l’estat que han contribuït a la repressió del poble i han donat recer i suport a un govern que mai no ha respectat la llibertat d’expressió ni, per descomptat, els drets humans.

La primera víctima, per tant, d’aquest estat de les coses ha sigut el poble rus. No dubte que Putin tinga partidaris més enllà dels interessos espuris, però necessàriament han de ser partidaris que no han gaudit de llibertat d’expressió, sotmesos fil per randa a creure’s les mistificades cabòries històriques o les ràncies i demencials estratègies d’un líder polític que ha basat la seua legitimitat en la violència i l’opressió. Estratègies la raó de les quals ha sigut la perpetuació en el poder. Occident ho sabia, clar que sí, però la guerra a Ucraïna ha marcat, inexorablement, un abans i un després.

Pot ser que hi haja prop de quinze-mil persones empresonades a Rússia des dels inicis del conflicte per manifestar-se en contra de la guerra. Les últimes decisions de Putin per a reprimir qualsevol indici de crítica són demolidores. La seua espiral dement és un pou sense fons amb amenaces que afecten la humanitat sencera. Però cal anar amb compte amb el poble rus, i en qualsevol cas, escoltar la veu de l’escriptora, nascuda a Ucraïna i criada a Bielorússia, premi Nobel, Svetlana Aleksiévitx, exiliada a Berlín i amenaçada pel poder despòtic d’altre dels grans aliats de Putin, com és el dictador de Bielorússia, Lukashenko.

La història de Rússia és la història d’una societat traumatitzada pel gulag, l’extermini dels kulaks o camperols rics, les deportacions polítiques, les purgues assassines de Stalin, el sotmetiment i la violència. La crueltat ha format part de la societat russa anterior a la Revolució d’Octubre: la repressió del darrer tsar, Nicolau II, va ser ferotge i, a més a més, el país va participar en dues cruentes guerres mundials.

Svetlana recull en les seues obres, a la manera d’un gran mural periodístic, el testimoni de milers de persones que posen en relleu els grans traumes que ha patit i pateix la societat russa. Són persones que han passat per dues grans decepcions. La primera, la decepció del comunisme i de la memòria col·lectiva i els mites polítics, culturals i socials en els quals van ser educats i van conviure fins Gorbatxov i la Perestroika. La segona, la decepció del capitalisme i la corrupció d’un estat controlat per Putin que ha sotmès al poble de la manera més cretina i directa. «Ningú ens havia ensenyat a conviure amb llibertat. Solament ens havien ensenyat a morir per ella», ens diu Svetlana. Rússia és ara un extens mosaic de drames i tragèdies humanes d’una societat frustrada i trasbalsada per l’enderrocament d’un passat sobre el qual van fonamentar l’existència i les aspiracions d’una societat de consum que únicament ha afavorit les classes privilegiades.

Sobre aquest escenari, un llibre recent de Xènia Dyakonova (Apunts de literatura russa, Edicions Cal·lígraf) posa indirectament el dit en la ferida sagnant de la guerra i alerta sobre la importància de la literatura russa com una grandíssima aportació a la cultura de la humanitat. No cal ni parlar de noms com Puixkin, Dostoievski, Tolstoi, Txékhov, Òssip Mandelstam, Marina Tsvetàieva, Maiakovski, Vasili Grossman, Varlam Xalàmov, Soljenitsin i un llarg etcètera. O si parlem de la música, amb Shostakovich, Stravinski, Txaikovski...o de l’avantguarda artística russa i el constructivisme de Tatlin i la seua influència en l’art mundial o Kandinski, Malévich o el cinema d’Eisenstein... alguns d’ells, per cert, patiren també el terror de la repressió. Comptat i debatut, cal diferenciar als responsables de la massacre a Ucraïna, Putin i la seua camarilla, i no culpabilitzar el poble ni la cultura russa, que són les primeres víctimes d’un furibund dictador aspirant a genocida.