Hem arribat a un punt on tot té un dia per celebrar la seua existència, ja no ens conformem amb el dia de la mare, el del pare, el dels enamorats, el dels llibres, que no se si servirà perquè el personal estimen més els llibres, i, també, amb les corresponents dades del calendari marcades en vermell per recordar alguna batalla, guanyada o perduda, el dia de la terra de cadascú. Ara hi ha el dia del gos, encara gràcies que no especifiquen raça dels cans, el dia dels gats, per què no?, el dia del pèl roig, dels bruns, o dels albins, tots tenen dret a celebrar quelcom, encara que no sàpiguen el que celebren. I avui mateix, quan estic escrivint aquestes paraules, es el Dia Mundial de la Poesia, i aquesta celebració em mena a escriure sobre la poesia, perquè jo he comés el pecat, d'atrevir-me, de tant en tant a escriure versos, una activitat que, excepte algunes poques excepcions, no sol servir per poder anar al mercat els dies de cada dia.
Gabriel Celaya deia que la poesia es un arma carregada de futur, i deu ser així perquè abans i ara als poderosos no els sol agradar la poesia a no ser que els lloe. Ara mateix hi ha un raper a l’exili i altre a la presó perquè al Codi Penal i els encarregats d’aplicar-lo no els han agradat els seus versos, que, per cert, a mi tampoc em poden agradar, però la llibertat d’expressió està per damunt de gustos literaris i de personatges del poder. A la meua generació, la dels nens de postguerra, alimentats amb la por i el pa negre que no volíem, també ens van amagar alguns poetes, el franquisme també pensava que la poesia era un arma carregada de futur, i a l’escola mai ens van parlar de Miguel Hernández ni Garcia Lorca, ni de tants altres, per no parlar d'Ausiàs March i d’altres escriptors en català. Les poesies en vernacle, com «ells» deien, segurament eren, metafòricament, escopetes de dos canons.
I malgrat tot un dia els vam descobrir, i els llegirem, a Ausiàs March, Timoneda, Carles Salvador, Joan Fuster, Carles Riba, Carner, Gabriel Ferrater, Foix, Martí Pol, Brossa, Vicent Andrés Estellés i, també. tots els de la meua generació aquella que Amadeu Fabregat batejà com «Carn Fresca» al moment d'antòlogar una part d’ells. La llista seria inacabable, pas a pas vaig anar descobrint poetes en altres llengües, i fent-los un lloc preferent a la meua modesta biblioteca.
Diuen que escriure es un acte intim, l’escriptor necessita pau i tranquil·litat pels seus moments de creació, la poesia encara es un acte més intim doncs els versos necessiten ser escrits, a més a més de amb pau i tranquil·litat, amb el poeta despullant el seu cor a cada vers perquè aquest tinga un sentit. Amb la lectura dels versos de «La Fábrica» de Martí Pol he conegut el què era el dur treball a les velles «colònies» del tèxtil a Catalunya, amb els versos d’Andrés Estellés he fet l’amor « a rebolcons per terra» com pregona a «Els amants», de Salvat Papasseit he fet meu allò de «sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa», de Fina Cardona a estimar les pessigolles de les palmeres, i de Benedetti he aprés que sempre es important tenir a mà una dona nueta a la foscor.
Per tant llarga vida a la poesia, la seua lectura requereix l’isolament d’un oasi de pau on poder recollir-nos, sols, amb ells, amb els versos, que sempre ens han de fer no ser neutrals, ja ho deia Celaya «maldigo la poesia concebida como un lujo», la poesia es, sempre, un arma carregada de futur.
