Normalment ignore les declaracions de Felipe González i Alfonso Guerra. El primer ha mentit tant i a tants que ja no enganya a ningú, i el segon és un demagog d’idees simples com una cançó de tres acords. Si ara en parle és perquè en el curt interval d’unes setmanes tots dos, sense adonar-se’n, han coincidit en un argument que els deixa mal parats històricament: demanar el regrés a Espanya de Joan Carles I pel seu «llegat» i com a «forjador de la democràcia» és reconèixer implícitament la inoperància de tots dos com opositors al franquisme. Vaja, que si haguera sigut per ells, i Franco no s’haguera mort, encara estaria al Pardo omplint noticiaris del NO-DO i encunyant monedes amb el lema «Caudillo de España por la gracia de Dios». A confessió de part, relleu de proves, resa l’axioma jurídic.
Ara ja ho saben: la «modèlica Transició» consisteix en donar per bona la voluntat del dictador que fa i desfà durant quaranta anys, i nomena un successor que per a subsistir derogarà el vell règim: «llegat» que li agraïm fent-lo inimputable, que no vol dir que li paguem les putes, que també, sinó per a què faça el que li done la real gana. Tot ben propi d’una democràcia bovina en la que González i Guerra van de pastors, com si nosaltres fórem borregos, tot i actuant a la manera dels nebots del pato Donald: un inicia una reflexió i l’altre la completa com si compartiren també el mateix cervell.
Com al conte de Christian Andersen, González i Guerra lloen el vestit del rei que du les vergonyes a l’aire. Que Guerra, a més, ens acuse d’anar a la cacera de l’Emèrit és tan improcedent que sembla una idea extreta d’un mercat de segona mà, ja que evoca un dels episodis més foscos de l’ex rei, en el que no són precisament els seus crítics els que tiren d’escopeta a Botswana. En fi, que la crisi econòmica afecta també l’argumentari d’aquestes relíquies del socialisme, que no sols en la penúria dels arguments, sinó en la pobresa del seu número, denoten ja l’impacte de la recessió.
