Hi ha dies com els de l’actual arribada de la primavera en què es pot parlar de malediccions complimentades alhora, contra tot optimisme recalcitrant; i la insistència antipàtica del fred, d’una fredor marcada per les pluges desaforades i el cabreig caòtic dels vents en territoris com els nostres, avesats a la calma o la inèrcia, s’ha acarat a la criminal guerra contra les gents d’Ucraïna, i per tant, d’Europa –contra nosaltres, ah, i també contra les gents de Rússia- entre les dotzenes que assetgen tots els continents, llevat d’Austràlia; i als preus exorbitants del gas i la benzina, i les quasi estrafolàries ruïnes expressades per les vagues de camioners dirigits per un líder bocasses amb pinta de banderillero, o patides per la marineria obligada a tancar-se a port, o per les indústries i els comerços alimentats de gas i benzina... La primavera hauria de ser mal moment per a xantatges polítics i militars basats en el fred i la misèria i la mort –i de fet, l’experiència ja ensenyava que eixe xantatge autoritari o populista sol ser més propi de la tardor.

Per a no enrotllar-me amb ridícules propostes de tornar als temps d’arrecerar-se la vora del foc i circular en carro i escriure a mà, m’excuso del paràgraf anterior, escrit de pressa i sense pauses, tement no concloure la columna per falta d’energia –la meua personal, que vol compartir la protesta, i la més important, la que mou la vida de l’ordinador. I en demanar excuses per la giragonsa, per fer anar la matraca sobre els aspectes lúgubres de la realitat, que hauria d’estar envaïda per les lluminoses i càlides eventualitats de la primavera, almenys és d’esperar que t’ha arribat la crítica, i perquè el diari ha pogut, pot i podrà continuar resultant un punt de trobada per notícies de la pau i els drets concrets de cada dia, fins i tot el de no tornar a parlar ja més de la bufetada de Will Smith i concentrar-se, per exemple, a defensar l’autodeterminació del Sàhara. I per tant, parlant d’energia, ja no cal sinó evocar la fórmula realista E=mc2 –segons Einstein, i segons la vida universal-, i la pretensió definitiva L’amor que move i sole e l’altre stelle –segons se sol citar de Dante, quan falten la imaginació i la solidaritat, i cabregen tantes misèries i tants crims.