El passat cap de setmana Pablo Casado, anticipadament, va passar la seua «setmana de passió», en la lluita pel poder mai podia eixir guanyador, havia molestat als alts manifassers del partit, que a un any de les eleccions municipals i amb les esperances de recuperar la Moncloa no es poden permetre lluites internes. Havia de caure algun cap i ha estat el seu el que s’ha ofert en safata d’argent a la «Salomé» de torn, però la «reina de la Puerta del Sol» tampoc ha pogut exhibir cap triomf als seus seguidors. Ara Casado ja no seurà mai als tous sofàs de Moncloa, fins i tot ha abandonat el partit i  l’escó. Un espanyol més a les cues de l’atur, encara que, al fins ara líder del Partit Popular, amb els seus discutits  «màsters» de Harvard segur que algú li trobarà una bona i ben remunerada col·locació.

 Al crit de «el rei ha mort, visca el rei» els representants del PP al Congrés de Sevilla van pegar la «cabotà», assentint, amb més d’un 98 % de vots favorables a la candidatura que la direcció del partit els presentava. El Partit Popular va anar a Sevilla a ratificar el desig dels seues directius, Alberto Núñez Feijóo va ser triat nou líder del partit sense cap possibilitat de poder triar un altre, ell era el candidat únic. Molts dels que a l’anterior Congrés van votar Casado ara votaven Feijòo, no hi havia res més per triar. I el gallec es va fer amb un triomf que ja tenia a la butxaca abans de eixir de Galícia, des d’on han eixit els principals líders de la dreta extrema espanyola, començant pel franquista Fraga Iribarne, seguint amb Mariano Rajoy i ara amb Alberto Núñez Feijóo. La terra de la saudade i les meigas ha estat el trampolí del que tots tres es van servir, en democràcia, per arribar a la política estatal.

 Isabel Díaz Ayuso va arribar al Congrés pensant que guanyaria pes entre els membres de la direcció nacional del partit, però Feijóo li ha fet pagar tot l’enrenou que va muntar amb la seua lluita pel poder amb Pablo Casado. Madrid ha perdut poder front a Galícia i Andalusia, el nou líder del partit s’ha recolzat, especialment, en el PP d’aquestes dues CC.AA per remodelar la direcció. En principi la delegació valenciana del PP sembla que ha vingut satisfeta amb els noms que entren a l’estructura del partit, noms llargament coneguts i que han tingut diversos càrrecs, un expresident de la Comunitat Valenciana, Alberto Fabra, un exconseller, González Pons, l’alcalde d’Alacant, Barcala, l’aspirant a l’alcaldia de València, Català, el president regional del PP, Mazón, i un home de llarga trajectòria l’exministre Garcia Margallo, qui va donar un avís per joves navegants dient «es lògic que els partits tinguen Noves Generacions, però no tant que les Noves Generacions tinguen un partit»

 Ens volen presentar a Núñez Feijóo com la nova esperança blanca de la dreta, feina tindrà per ser-ho, ho té difícil. Mentre ell parla de dialogar i arribar a acords, en bé del país, amb Pedro Sánchez, la seua companya de partit, que regna a la Puerta del Sol de Madrid, fa discursos on en la mateixa línia de sempre li diu al President del Govern i els seus «que se aparten y dejen de hacer daño». I el líder de les restes que queden al PP català després de l’enèsim naufragi electoral declara que veu en VOX un partit «impecable en termes de respecte constitucional, llibertats i drets civils».

 Em sembla que tindrem més del mateix: la corrupció ja mostra la poteta per Madrid, i el feixisme per Castellà-Lleó mentre Feijòo calla i mira, content, com l’esquerra no es posa a la feina.