Ara no recorde bé si la iaia deia Don Perfecto o Don Preciso encara han de nàixer. Pel cas té igual perquè el sentit és el mateix, ja què el rerefons de l’aforisme està en la transmissió d’uns valors on s’admet la diferència com a condició humana i on la perfecció estava sobrevalorada. Sembla que estem en el temps contrari, on es reclama un patró de conducta celestial. Només cal passejar-se per la xarxa on totes les fotos tenen filtres estètics. Des de la preadolescència hi ha una competició entre les colles per l’atractiu digital. Com si s’organitzaren cada cinc minuts aquells casposos concursos de misses, místers o drag queens que són una invitació el voyeurisme exclusiu. Per no parlar dels pares i mares que des de ben menuts porten a les criatures a estudis fotogràfics per tal de sessions que semblen d’una estrella emergent de Hollywood. Els boomers tenim més sentit de la realitat, ja que en aquells patètics retrats de caretes que ens feien de menuts, almenys en una eixíem plorant.
Sempre que torne a veure ‘Ningú és perfecte’ (Some Like It Hot, 1959) me’n recorde d’aquella sàvia alerta de la iaia. La magistral pel·lícula de Billy Wilder sobrepassa la mítica escena final entre Joe E. Brown (Osgood) i Jack Lemmon (Jerry/Daphné): «Vaig parlar amb mamà. Es va posar tan contenta que fins va plorar. Vol que portes el seu vestit de núvia. És d’encaix». «Eh, Osgood, no puc casar-me amb el vestit de ta mare. Ella i jo… no tenim la mateixa figura». «Podem arreglar-lo». «Oh, no fa falta. Osgood, he de ser sincera amb tu. Tu i jo no podem casar-nos». «Per què no?» «Perquè primer perquè no soc rossa natural». «No m’importa». «I fume. Fume moltíssim!». «M’és igual». «Tinc un horrible passat! Des de fa tres anys estic vivint amb un saxofonista». «T’ho perdone». «Mai podré tindre fills». «Els adoptarem». «No em comprens, Osgood. (Es lleva la perruca). Soc un home». «Bé, ningú és perfecte».
«Soc un escriptor, però clar, ningú és perfecte», és l’epitafi que va elegir Wilder per la seua tomba. Tot i que és considerat un dels millors directors de tots els temps, sempre s’autodefinia com escriptor, ja fora de periodista a Àustria, taxista en Berlín o guionista en Hollywood. Un altre austrohongarés.
