Fa uns dies fou Diumenge de Rams, dia on l'Església recorda amb palmes i palmons aquell dia en que Jesús va entrar, a lloms d’un ruc, a Jerusalem. Dies després els que diumenge rebien la seua entrada a la ciutat amb mostres d’alegria cridaven demanant a Pilatos que salvés al criminal Barrabàs i lliurés als bocins el anomenat fill de Déu que tenia que salvar-los. Al cap i la fi Jesús, als ulls dels romans, no deixava de ser algú que anava contra la seua llei, la de Roma, i calia callar-lo. Quan anava a Ca l’Adroguer per comprar la premsa dominical en passar per davant l'església encara he vist una dotzena de persones amb palmes i palmons, segurament fa uns quants anys en aquest poble, com en tants d’altres, el Diumenge de Rams seria una festivitat molt més celebrada. Aquí, a Castellterçol, algunes persones benestants tenien, encara tenen, la casa de vacances, aquest cap de setmana marcava l’inici de les vacances escolars i les mares amb la xicalla i les minyones de servei, prèviament uniformades perquè es notara el poder econòmic, venien a celebrar la festivitat al poble, i ja es quedaven fins passar la Pasqua mentre els marits dilluns tornarien a Barcelona per continuar amb els seus afers. Ara, l'església està tancada durant els dies de cada dia i un mossèn itinerant atén diverses parròquies limítrofes, una senyal més de la manca de vocacions.
Jo mai vaig poder anar el Diumenge de Rams amb un palmó o una palma a la mà, i, segurament, sense saber-ho, soc un manc inconscient de ser-ho perquè no recorde haver estrenat res per Rams, i ja se sap que com diu la saviesa popular «en Rams qui no estrena no te mans». A casa, a moltes cases, estàvem immersos en la tristor de la postguerra, també en la tristor econòmica dels que havien perdut la guerra i els diners no donaven per anar esmerçant-los en palmes i palmons. Veig fotos de aquells anys amb matrimonis mudats de diumenge, la senyora de negre, un «touche» d’elegància, collar de perles que fa molt «senyor», el marit, vestit de gris amb americana creuada, posat de vencedor, barret al cap perquè «los rojos no llevaban sombrero» i un grapat de nens, «todos los que Dios mande», tots mudats igual, uniformats, i, sempre, amb la minyona de servei amb uniforme i còfia, permanentment vigilant.
Veig per la televisió les pistes d'esquí atapeïdes de gent, o bé davant d’una copa de cervesa o vi asseguts a taula, a les també plenes terrasses, a les pàgines econòmiques dels diaris ens informen que cases rurals i hotels, al pla, la muntanya i la costa, tenen per damunt del 85 % de places reservades per aquesta Setmana Santa, que per molts comença amb el Diumenge de Rams, comencen a veure’s cues als taulells de facturació dels aeroports. La gent, després de més de dos anys de no saber què passaria l’endemà, de confinaments, allunyats de les besades i abraçades i de dir adéu a familiars, amics i coneguts amb el que no tornarem a compartir estones de gaudi i diversió perquè la malaltia ens els ha furtat, té ganes d’esbargir-se, de deixar enrere els grisos dies de la por a un futur que mai sabíem què ens podia amagar.
Durant anys la Setmana Santa era gris, trista, callada, als nens ens deien que no cridarem quan jugàvem al carrer perquè Jesús era mort. Ara ja queda poc d’aquells dies on la religió marcava el pas a seguir. Amb la democratització dels autos i les segones residències la Setmana Santa s’ha convertit en uns dies d’evasió de la rutina habitual. Que cadascú ho celebre com millor li abelleixi, i via fora que la vida es curta.
