Una gran part de la humanitat camina ‘a genollons o ‘de genollons’. No té la possibilitat d’alçar-se per a ser lliure o viure amb dignitat. Tot i que esta locució adverbial pareix que siga pròpia d’un estat temporal, hi ha moltes persones que es troben sempre en eixa posició relacionada amb els sacrificis o les penitències. Malauradament, no sols forma part dels actes de la Setmana Santa.

En estos dies dedicats a la Passió, mire especialment la proposta llançada en la Confraria de la Sang de Sagunt perquè els hòmens i les dones puguen ser-ne membres per igual. M’unix una gran estima a eixa entitat religiosa de la meua comarca però no entenc que es puga debatre un tema com eixe. Em resultaria tan absurd com que en una escola es fera un referèndum per a conéixer si es vol que les aules estigueren separades per sexe. M’alegre de l’èxit de la convocatòria popular celebrada el 12 d’abril per a sol·licitar, amb respecte i estima, que en la festa siga normal el que ho és en qualsevol entitat del segle xxi.

‘A genollons’ estigueren per molts anys les dones. No sé per què però la imatge de la dona agenollada llavant unes escales, quan no existia la fregona, m’evoca la situació que per tants anys visqueren ells en el nostre món. En la recent presentació del meu llibre Les 11 de maig, recordava les veus femenines callades en els nostres pobles. Pense que toca ja acabar amb els silencis de les dones que visqueren ‘a genollons’.

No sempre hem de ser negatius. Podem comprovar amb perspectiva, el camí recorregut i celebrar com en determinats sectors les dones no viuen ‘a genollons’. És el cas de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Acaba d’elegir-se per segona vegada una dona com a presidenta. És un signe de normalitat. M’alegre que haja sigut triada Verònica Cantó. Té mèrits sobrats. El fet que haja realitzat una crida a la reconciliació dels sectors lingüístics demostra generositat i el desig de posar al davant el futur de la llengua.

En definitiva, mirem al nostre voltant les persones que són obligades a caminar ‘a genollons’ i actuem per a evitar-ho. No deixem que la inèrcia de caminar ‘a genollons’ siga un hàbit que trobem normal. Trobar-se ‘a genollons’ no pot ser un estat vital sols una anècdota accidental.

S’usa per a referir-se a una persona ‘amb els genolls doblegats, de manera que recolzen sobre una superfície i suporten el pes del cos’. Com a expressió sinònima també s’utilitza de genollons:

Els penitents van a genollons fins a l’ermita.

M’ha suplicat, de genollons, que la perdone.