25 d’abril de 2022. Enguany és compliran quaranta anys de l’aprovació del nostre Estatut d’Autonomia. Amb l’efemèride van cosides deu legislatures de les nostres Corts Valencianes que ja són també part de la nostra història política recent. Hem de sentir orgull de representar la continuació d’unes Corts convocades el 7 d’abril de 1261 per assistir al jurament i promulgació dels Furs de València, que també ho serien per a tot el Regne, per part de Jaume I. El període entre aquell dia, fins la derrota d’Almansa el 25 d’abril de 1707, amb el posterior Decret de Nova Planta, certifiquen més de quatre segles de sobirania política valenciana.
Amb la mort del dictador Franco al 1975, la nova Constitució de 1978, l’aparició dels ajuntaments democràtics a l’abril de 1979 i l’impuls democràtic del poder municipal, es va aconseguir la redacció i aprovació d’uns «nous Furs», l’Estatut de 1982. I caldria preguntar-nos ara: ¿Què signifiquen Les Corts o la pròpia Generalitat reinstaurades amb l’Estatut quaranta anys després? ¿Són realment instruments útils per exercir l’autogovern de les ciutadanes i els ciutadans valencians de nació o adopció empadronats al nostre territori que en el seu article tercer tenen reconeguda la seua capacitat política?
Perquè d’acord amb una profunda defensa de la democràcia i l’exercici dels nostres drets històrics, el poble valencià atorga quan és convocat a les urnes pel president de la Generalitat, un mandat als poders autonòmics per a autogovernar-se. És a dir, resoldre políticament els seus problemes, i a més fer valdre eixe autogovern davant el poder central de l’Estat i també participar en el disseny de les polítiques europees.
L’Estatut és una llei orgànica aprovada a les Corts Generals. Qualsevol altra llei orgànica sobre qualsevol matèria té el mateix rang que el propi Estatut. És el cas del finançament autonòmic o la decisió sobre les inversions territorialitzades com a mecanisme de compensació que venen determinades per la LOFCA, la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes. Una norma desfasada des de 2014 i que governs de l’Estat de tots els colors han estat incapaços de modificar. Així les coses, amb la revisió nefasta feta a 2009 de l’instrument per configurar els ingressos de la nostra Generalitat i la no actualització obligatòria que ha estat obviada en els últims huit anys, ens trobem amb un incompliment per part de l’Estat que vulnera el dret més fonamental de la nostra ciutadania: el dret a disposar dels recursos per poder sobreviure dignament. Perquè no parlem d’inversions que podrien millorar la nostra vida. No, parlem de les persones que no tenen un metge quan toca i esperen una intervenció quirúrgica, l’alumnat que ha d’estudiar en llocs inadequats, els funcionaris pocs i mal pagats de l’administració, les persones depenents o en perill d’exclusió social o la protecció del nostre medi natural. O promoure les condicions per fer més competitives les empreses que generen riquesa i treball.
La Sindicatura de Comptes ha efectuat un informe sobre el deute públic valencià, atenent a la petició que vaig realitzar com a president de les Corts Valencianes, en el qual es traslladava i concretava una sol·licitud de la Comissió d’Investigació sobre eixe tema. El 12 d’abril passat es varen aprovar-les seues conclusions que afirmen que «des de l’inici de l’estat de les autonomies, la Generalitat ha patit un dèficit pressupostari estructural, especialment intens a partir de 2009, que ha provocat que siga l’autonomia més endeutada respecte al seu PIB. Aquest dèficit no ve provocat per efectuar unes despeses superiors a la mitjana autonòmica, sinó per uns ingressos inferiors a aquesta, entre els quals destaquen els procedents del sistema de finançament autonòmi». Segons l’estimació realitzada en l’informe, amb un finançament autonòmic al nivell que correspondria en proporció a la seua població ajustada i amb el respecte a les necessitats estimades pel mateix model vigent, la Generalitat hauria pogut evitar una part molt important del deute acumulat que s’estima en 53.820 milions en 2021. El 78 % del nostre deute públic -al voltant de 42.000 milions- prové de la discriminació patida pels governs de l’Estat en matèria de finançament i generen cada dia un cost financer que perjudica la qualitat de vida dels valencians i valencianes. Caldria afegir els més de 8.000 milions calculats per la Cambra de Contractistes valencians sobre les inversions territorials que l’Estat no ha efectuat en el últims anys, les obres pressupostades i no executades o els deficients serveis públics que presta l’Estat, com ara els trens de rodalies.
Hem viscut una crisi sanitària sense precedents, patim ara les conseqüències de la crisi provocada per la invasió russa a Ucraïna i tenim uns problemes estructurals a resoldre en relació a mons tan sensibles com el del camp o la indústria tradicional, per citar-ne alguns. Hi ha una majoria social indefensa, perquè l’administració més propera que té competències en matèria d’educació, sanitat o serveis socials no disposa dels recursos suficients per una situació antidemocràtica com la que he intentat descriure. Sí, ja no és la balança o el tracte just, estem parlant de democràcia. En cansem de pensar en la involució que suposaria l’arribada al govern de partits que defensen obertament eliminar les nostres institucions. Recentralització per esborrar també la nostra identitat política, que ni la Nova Planta ni el franquisme pogueren destruir. Reflexionem si no caldrà plantejar la reivindicació per un finançament just com un demanda en nom de la democràcia valenciana. Sense suficiència financera no hi ha autonomia, i sense autonomia guanyaran els qui no la volien i l’han perseguida. En joc, a més del finançament, es troba la democràcia valenciana, el nostre autogovern i el dret a viure dignament.
