Tot havent acabat de sopar, els meus amics i jo ens adreçàvem al barri del Carme del cap i casal per prendre una copa, o un parell. Depenia del grau diversió i les ganes que hi tinguérem. Solíem ser habituals d’un barri d’allò més acollir, integrador i amb un tarannà gens classista. Qualsevol dels pubs que hi havia en aquella època era un bon al·licient per entrar-hi i passar-hi unes quantes hores en bona companyia. En determinades hores hi havia gran quantitat de gent pel carrer i a l’interior dels locals. Fins i tot, a voltes calia esperar a la porta tot esperant l’eixida de clients per entrar-hi. En la majoria hi havia personal de seguretat a l’entrada que se n’encarregaven de la seguretat, d’evitar problemes i d’impedir l’accés a aquells que hi anaven amb intencions de buscar brega. Quan un dels meus acompanyants va intentar entrar-hi un membre de la seguretat li va barrar el pas. Era un d’aquells armaris d’alçada inacabable que li deia que no hi podria entrar. Mentre al seu costat la gent hi entrava i en sortia amb normalitat, el meu amic es va quedar sorprès. No entenia els motius. Aparentment, no hi havia una raó objectiva ni raonable. El porter de seguretat no ens hi va donar cap raó. Sols que no hi podia entrar. Fins i tot, recorde que el meu amic anava amb una jaqueta americana d’allò més elegant. Potser el «delicte» era el seu aspecte algerià. La seua nacionalitat era francesa però tenia la pell més obscura i potser al parer del membre de seguretat del local n’era un motiu suficient per prendre-hi la mesura. Li vam recriminar amb vehemència els fets. Ell, però, no hi va acceptar cap raó. Semblava clar que era una decisió, absolutament, racista. Després d’una estona, vam decidir marxar i continuar la nit en altres locals.
Els fets descrits van ocórrer ja fa un bon grapat d’anys. La gravetat de l’episodi, però, era el suficientment greu perquè no els haja oblidat mai. La invasió d’Ucraïna per part de Rússia m’ha fet recordar amb nitidesa aquells execrables fets, fruit de la manca d’educació d’un porter de seguretat que no entenia més enllà de la realitat dels seus bíceps. Fet aïllat o habitual, el ben cert és que es tracta d’una realitat trista que, avui dia, continua com un dels ingredients que han de sofrir moltes persones en la seua vida quotidiana. Tanmateix, el tracte que des d’Europa hi ha envers els habitants ucraïnesos és un goig que demostra la solidaritat que hi ha d’haver sempre amb aquelles persones que ho passen pitjor. L’únic dubte que tinc és si eixes mostres d’ajut serien les mateixes si els ucraïnesos tingueren una pell de color més obscura o negra. Seria un bon termòmetre per copsar el grau d’acceptació de les persones, més enllà dels colors de la pell. El meu amic era francès de nacionalitat però d’origen magribí i de religió musulmana, dos estigmes que no es curen, malauradament, amb el pas del temps. Ans al contrari, s’intensifiquen.
Amb el procés d’acollida dels ucraïnesos es fa palesa la hipocresia d’Europa i la diferent postura en funció del país que pateix els problemes. Mentre amb el cas d’Ucraïna hi ha hagut una resposta ràpida i segura, amb tot un seguit de mesures administratives i econòmiques eficaces per ajudar-los, amb els països africans no hi ha el mateix tracte. Tinc els meus dubtes que si els ucraïnesos foren negres i de religió musulmana haurien rebut un tracte igual, ràpid, àgil i contundent. La política d’Europa respecte de l’Àfrica ha estat l’oblit històric, sols se n’han preocupat de colonitzar-la, treure’n els recursos minerals que hi ha amb abundància i mantindre un tracte neocolonial per assegurar-se’n la continuïtat de l’estatus quo, tot situant-hi dictadors al capdavant dels governs. De persecucions polítiques, refugiats o demandes d’asil n’hi ha a dojo. Tot i això, sembla que hi ha ciutadans de primera i d’altres de segona. Europa sols se’n preocupa de l’Àfrica per assegurar-se’n els interessos econòmics que hi té.
