Fa tot just dos mesos, segons la prestigiosa classificació anual de The Economist sobre l’índex democràtic dels estats, l’espanyol passava a la categoria de defectuós. Aquesta setmana, d’una revolada, la catalogació deu haver baixat uns quants escalons després del descobriment de l’espionatge verificat a 65 persones relacionades amb el sobiranisme i l’independentisme. Un cas mediàticament conegut com a Catalangate –molt més greu que l’emulat Watergate (1974), que va fer dimitir el mateix president Nixon. 

La tecnologia de control emprada per a dur a terme aquest escandalós espionatge ha estat un programari anomenat Pegasus. Consisteix a infiltrar-se en el sistema operatiu dels telèfons per a fer escoltes il·legals i extraure’n tota la informació continguda en el WhatsApp, Telegram, correu electrònic, comptes bancaris, fotografies... Una invasió de la privacitat en tota regla, molt més delictiva que la irrupció a la pròpia casa de la víctima. Una violació de drets fonamentals com la vulneració del secret mèdic, del professional, de tota intimitat... tant de la gent espiada com de tots els seus contactes.

Aquest programari maliciós és venut i gestionat per l’empresa israeliana NSO i bàsicament hi tenen accés els governs dels estats. La majoria que l’utilitzen són règims autoritaris com el Marroc, Turquia, Emirats Àrabs, Qatar o Egipte. Es tracta d’un servei que consisteix en l’externalització de les cloaques dels estats. I l’espanyol, a través del CNI n’és usuari des de fa 10 anys, segons afirmen tots els mitjans.

El CNI és un organisme totalment descontrolat des del punt de vista democràtic. És un poder gairebé autònom dins l’estat. Des de fa més de tres anys que la comissió de secrets oficials, que hauria d’estar-ne al corrent de les actuacions, no es reuneix perquè ni tant sols s’ha constituït des del començament de l’actual legislatura. Les extremes dretes del PP, Cs i Vox ho han impedit i el govern de Sánchez s’hi ha avingut. Ja els va bé que no hi tinguen accés els partits polítics que justament estan sent espiats, com ara ERC, Junts o Bildu.

Per afegiment, la llei franquista de secrets oficials (1968) prohibeix donar-ne compte i converteix la comissió de secrets en una veritable tomba faraònica ja que les informacions, per molt greus i il·legals que siguen, queden soterrades perpètuament i condemnades al silenci. Un hermetisme per a preservar un concepte de seguretat de l’estat propi d’una democràcia bananera que put a claveguera. Que és capaç d’actuacions com el Catalangate i que amaga la veritat sobre temes tan sensibles com la matança del 1976 a Vitòria; el muntatge del 23F; els assassinats dels GAL de F. González; la venda de material armamentístic a dictadures militars, totes les malifetes del rei demèrit...

Així mateix, les clavegueres de l’estat es realimenten amb organismes com el CNI, els alts tribunals, els cossos policials o el periodisme fatxa dels Inda o dels Losantos que utilitzen qualsevol mitjà per a controlar, perseguir o criminalitzar la dissidència. Ho hem vist sovint amb P. Iglesias i d’altres però, sobretot, contra el moviment independentista. Ja n’hi ha prou! Sense la depuració de responsabilitats i el desmantellament dels aparells parafranquistes de l’estat, mai no podrem assolir el nivell bàsic d’una democràcia plena com cal.