Aquell 25 d’Abril de 1982 Castelló era una festa. Un míting a la plaça de bous de la ciutat de Castelló recordava la desfeta d’Almansa i el cinquanta aniversari de «les normes de Castelló», document on els signats acordaven les bases per la unificació del valencià, la nostra manera de parlar el català, la llengua comuna amb Catalunya, les Illes, Andorra i l’Alguer. Per aquells dies s’estava discutint el text del que acabaria sent l’Estatut de la Comunitat Valenciana, talment com si fórem una reunió conventual o un patí de veïns. La denominada «Batalla de València» estava en plena efervescència, al menys a la capital del País, i una part de la premsa valenciana recolzava en els seus aldarulls al carrer als que mai s’havien preocupat pel País i la seva llengua.

 

I la plaça de bous i els carrers de Castelló van omplir-se d’una immensa gentada arribada des dels punts cardinals del País Valencià. Asseguts als seients de la plaça de bous quatre dels signants de les «normes» : Àngel Sánchez Gozalbo, Adolf Pizcueta, Casimir Melià i Enric Soler i Godes, i també, barrejats amb el públic hi eren l’escultor Andreu Alfaro i Vicent Andrés Estellés. Faltava el professor Manuel Sanchis Guarner, mort de tristor en veure que la Justícia espanyola dictaminava que ell mateix s'havia posat la bomba que el feixisme «blaver» havia depositat a la porta de sa casa. També uns mesos abans, l’extrema dreta, qui sinó?, havia fet esclatar dues bombes a les portes de la vivenda de Joan Fuster, una d’elles amb clares intencions assassines. La policia mai va trobar els culpables.

 

El futur del País Valencià, per aquells dies, estava jugant-se a Madrid. Un PSPV, actuant com una mera sucursal del PSOE, ple de por als extremistes del «blaverisme» i mirant més pels seus vots que pel bé dels valencians i del País a cada bugada perdia un llençol, anava cedint i cedint a tot el que des de Madrid Alfonso Guerra i Abril Martorell anaven ordenant mentre aquí, un Consell pre-autonómic feia la viu viu en mans de gent com la secessionista lingüística Amparo Cabanes que des de la Conselleria d’Educació boicotejava tant com podia la llengua i el seu ensenyament.

 

Quaranta anys després encara es recorda el breu discurs que Joan Fuster va pronunciar aquella vesprada on va defensar la unitat de la llengua, ens va advertir dels perills de les maniobres contra aquesta unitat que estaven en marxa «Venim a Castelló a proclamar en veu ben alta que contra les maniobres hostils al nostre idioma que hi ha en marxa, el poble valencià conscient alçarà la resistència més decidida i clara» Però aquelles maniobres que Fuster denunciava van triomfar i aquell estiu des de Madrid ens van enviar un Estatut disminuït, un triomf de la dreta amb la necessària col·laboració d’aquell PSPV que aviat seria més PSOE que Partit Socialista del País Valencià. Vam perdre el nom, la unitat de la llengua que després ha servit als jutges de la Brigada Aranzadi per dictaminar que la Generalitat valenciana ha de escriure’s en castellà amb el Govern català, també vam perdre la senyera a la que els polítics, per acontentar el «blaverisme» i guanyar vots van coronar amb el blau, fent que la bandera de la ciutat de València fos la de tots els valencians.

 

Quaranta anys després gairebé tot continua com en 1982. El País Valencià continua infrafinanciat, mane qui mane a Madrid, la llengua, malgrat haver entrat a les escoles, a alguns els fa nosa i de vegades les forces del ordre públic o els cambrers d’alguns bars obliguen a parlar en castellà als valencians. Ara o mai, va demanar aquella vesprada Joan Fuster. Quaranta anys després encara continuem dient el mateix.