Colonitzar la democràcia

En primer lloc, resulta tremendament curiós el fet que quan estan molts anys governant (manant!) en alguna institució pública, siga ajuntament o comunitat autònoma, argumenten que aquesta situació és «normal i saludable» democràticament, ja que així ho volen els votants (malgrat no deguem oblidar el «dopatge» amb el qual han concorregut a moltes cites electorals o el caciquisme conservador que encara perviu en alguns llocs estatals) però, sobretot, el missatge prevalent és que aquesta circumstància política es dóna, no sols per una bona gestió (mancaria més!), sinó sobretot, per l’estabilitat, la certesa i l’experiència que implica els molts anys de governança d’un partit amb sentit d’estat. En definitiva, és com si «colonitzaren» les institucions en el sentit que, en aquestes situacions, parlar de canvi no té raó de ser, ja que suposaria incertesa i inestabilitat. L’alternança democràtica, en aquest cas, no té cabuda per no tindre sentit ni raó de ser. Inclòs justifiquen amb aquests mateixos arguments el pactar amb els feixistes de VOX, amb tal de mantenir-se al govern (Castilla y Leon) i no seguir l’exemple de Merkel que renuncià a governar Turíngia per no tindre que pactar amb els feixistes alemanys.

És més, quan disposen de la majoria suficient cal complir amb la Constitució i «renovar» la composició dels organismes o institucions constitucionals, tal com està encomanda al poder polític. Això sí, quan estan a l’oposició posen tots els entrebancs haguts i per haver-hi perquè no es porte a cap la renovació, però, això sí, en nom, igualment, de la Constitució, mancaria més!

Malgrat això, l’argumentació canvia quan la dreta porta molts anys a l’oposició sent un altre partit, normalment el PSOE en l’àmbit estatal, encara que municipalment podria ser altra força política, el que governa. I canvia perquè aquesta situació la qualifiquen, sols cal anar a l’hemeroteca per comprovar-ho, com una «anomalia» democràtica, ja que la democràcia en la seua essència, segons la dreta, suposa alternança i, per tant, tot allò de la certesa, estabilitat, etc. ja no té cabuda i s’imposa el discurs de l’alternança. A més, ho fan i diuen com la cosa més natural del món, sense que es puga al·legar cap incoherència, ja que, com no podria ser menys, cal complir amb la Constitució que consagra l’alternança democràtica.

Però, en el fons, allò que «palpita» és que a l’estat espanyol les forces conservadores fa tants segles que gaudeixen del poder que no entenen, comprenen o accepten, estar lluny de les institucions de governança (circumstància aquesta que no vol dir que estiguen allunyades dels centres de poder real). I amb aquest «paraigües ideològic» que interpreta (colonitza) la Constitució, tota argumentació interessada té cabuda.

Igualment, passa amb la celebració de primàries per elegir als dirigents. Si ho fan són exemple de funcionament democràtic, però si no i ho fan per aclamació (a la «búlgara» com popularment es diu) com, aleshores, ha passat amb Nuñez Feijóo, no resulta contradictori, al contrari, continuen sent model de funcionament democràtic (malgrat que per donar-se aquesta situació s’hagen carregat, amb tot el sentit literal i semàntic que aquesta paraula cal donar-li, a l’anterior president elegit per primàries). En definitiva, allò que es diu en l’article 6 de la Constitució en el sentit que «l’estructura interna i funcionament - dels partits polítics - deuen ser democràtics», per ells es fum de palla o una circumstància menor subjecta a interpretació.

En definitiva, mai van a trobar cap contradicció en els seus arguments, ja que com va dir Feijóo «ells - el PP - som la Constitució» (no ho va dir exactament així, però el sentit era aquest, si no revisen les seues paraules respecte a aquest tema). En altres paraules, la democràcia i allò que aquesta representa són ells, els «altres» són actors que en determinats moments poden ser «utilitzats», però això sí, sempre com secundaris i per un termini taxat.