Ser o no ser honrat. Eixa és la qüestió, refent el precepte shakespearià. És o no és el cas Assut un ‘ritornello’ de la corrupció a casa nostra? Els jutges resoldran el dilema hamletià. Per ara només constate el robatori, ja que els implicats fruïxen de la presumpció d’innocència, lloable imperatiu legal, tot i que no atorga garantia d’immunitat davant l’escrutini públic. Espere la sentència sabent que no sempre es fa justícia; perquè si basta que l’acusació genere en el tribunal la convicció suficient per a condemnar, basta també que la defensa provoque el dubte raonable per a absoldre. I no és que file prim, però «témer el pitjor sovint ho evita», deia Shakespeare que va morir tal dia com hui però de 1616. Shakespeare és qui posa en boca de Hamlet que alguna cosa fa olor de podrit. I no és a Dinamarca, sinó a València. Per sort és un passat sobrepassat. Ací s’han adjudicat contractes més ‘arreglats’ que el nas de la Letízia, s’han falsejat dades comptables i s’han cobrat comissions il·lícites, s’han fet regals que deixen en ridícul els presents dels Reis d’Orient i s’han multiplicat fortunes que, al costat del miracle dels pans i dels peixos, fan de Jesús un miracler amateur. I com «dels mals procediments no ixen bons resultats» —frase que no és de collita pròpia sinó que li la prenc a Macbeth, rei d’Escòcia en la tragèdia del dramaturg anglès—, ha passat el que tenia que passar. El cas Assut confirma que «en todas partes cuecen habas», com diuen per allà; o, a tot arreu hi ha fang quan plou, com diem per ací, ja que el suborn no distingeix ideologies ni partits: corromp a qui es deixa i, com veiem, són molts els que es deixen. Així doncs, plou fang a cal PP i també a cal PSOE. Per això no escoltem els habituals retrets entre «i tu més» i «i tu també». Però la corrupció, com la fornicació, és un pecat compartit entre l’empresari que paga i el polític que cobra, la clau que obri moltes portes; Shakespeare ho diu: «si els diners van al davant, tots els camins s’obrin».
