Ah, el turisme! Eixa paraula màgica! Com réiem quan la imatge que el nostre país tenia de tal «institució» era la de jóvens escandinaves tretes d’una pel·lícula d’Alfredo Landa. Baixaven a bronzejar-se al sud del sud, i estenien el bikini en una societat de negror i de ciris. Eren la novetat, i se sospirava amb els ingressos econòmics que els españolitos percebrien d’una activitat anecdòtica de pell de brau cap afora. Ingressos que ningú devia impugnar, encara que ens costara la destrucció de la vida comunitària, de l’urbanisme dels xicotets nuclis rurals de la costa, i l’arrasament del litoral. Del turisme com a festa, al turisme com a pesta.
Ja quan s’iniciava el segle XX, començava a establir-se una diferència entre la figura del viatger i la del turista. El punt d’inflexió –visió romàntica i que agranava cap a l’interessat…– era elitista: mentres el turista somniava amb el retorn a la pàtria, el viatger no posava límits al seu periple. Per això no podem incloure en el paper de «turistes» personatges llegendaris com Lord Byron, el matrimoni Shelley, Aleister Crowley…, «ociosos» als seus llocs triats de residència. Marxaren dels seus països i si hi tornaren fou per casualitat. Ara bé, si no reclamaren ser tractats com a senyors, s’hi comportaren.
Un turista, segons una definició meua d’ús privat, és «aquella persona que va a un lloc que no li importa a no fer res de profit»; podria afegir-hi això de «reclamar ser tractat com un(a) senyor(a)», perquè en l’imaginari col·lectiu existix la idea que els de determinades zones (la valenciana n’és una) vivim o, més encara, sobrevivim, gràcies al PP (platja i paella, m’explique). Som el sol per a tiris i troians, un territori erm on ningú no es planteja si hi ha vida cultural, artística, industrial, agrícola… Som una terra ignota, i damunt hi ha qui aposta per esta visió de portes cap a dins: S’ha de protegir el turisme! Ells ens salven de la pobrea! Potenciem-lo! Ajudem-los! Adopteu un turista!
Però la veritat és una altra: un turista és un colon, com es llig en l’excel·lent volum col·lectiu Jodidos turistas (Antipersona, 2017); un colon paradoxal, puix no és ell qui transforma la realitat que el circumda, sinó l’aborigen de recepció, i a consciència. Perquè el visitant estiuenc se senta un monarca entre nosaltres durant el seu procés de mutació vers carranc, modifiquem-ho tot: desfem la costa, expulsem els veïns dels barris cèntrics, construïm sense mida, convertim carrers vius en zones mortes de vianants per a triomf de l’imperi de la cervesa i les franquícies! Benidorm, Málaga, València, Madrid, Barcelona, Terol, Sòria…, unides en un mateix combat! Mort a l’autòcton, llarga vida al guiri!
És un tòpic recórrer als mestres, però ja deia Blaise Pascal que les desgràcies del ser humà es produïxen per no saber estar-se quet en casa. Ara els qui es mouen no només es posen en problemes, sinó que expandixen urbi et orbi una podridura que els poderosos d’ací compren –i és el delicte– sabent que ens desfan.
