Recentment, l’editorial Afers ha publicat un llibre de lectura captivant. Es tracta d’El vicecònsol, una obra a mig camí entre l’assaig i la crònica periodística que Xavier Serra ha edificat a través de les memòries del diplomàtic Timothy Towell, que durant els anys 1964 i 1965 treballà al consolat dels Estats Units a València. És així com, a partir de la llarguíssima conversa que mantingueren en juny de 2011, Serra ha reconstruït, amb mà mestra, un període ben eloqüent de la postguerra local en què, per tal de no repetir l’errada comesa a Cuba amb Fidel Castro, el Departament d’Estat nord-americà es mostrà interessat a conéixer de prop quins eren els grupuscles polítics valencians que es movien en la clandestinitat i podien resultar subversius per al règim franquista.

D’aquesta manera, amb la intriga pròpia dels relats d’espies –a València, aleshores, tothom pensava que Towell era un agent de la CIA «embolicat en afers extremadament delicats»–, resulta eloqüent saber com, per tal de recaptar el màxim d’informació possible, l’estatunidenc basculava entre dos cercles humans oposats: els terratinents i militars que es reunien al Casino de l’Agricultura –hi feu amistat amb Gonzalo Manglano, «un aristòcrata afable i extravertit»–; i els joves universitaris socialistes i nacionalistes, cinc dels quals –Eliseu Climent, Ricard Pérez Casado, Joan Enric Garcés, Miquel Vilar i Joan Omeñaca– varen ser enviats per Towell als Estats Units en «viatge formatiu».

Especialment revelador resulta conéixer que, en febrer de 1965, el consolat nord-americà sol·licità una entrevista amb Joan Fuster, a qui els ianquis havien identificat com l’escriptor que exercia una major influència sobre els universitaris nacionalistes. I que l’autor de Nosaltres, els valencians, erigit en la figura més visible de l’oposició al franquisme, assistí a l’interrogatori a què el sotmeté Towell –qualificà les seues preguntes com a «intencionades i fins i tot indiscretes»– amb posat entre incrèdul i divertit. Serra assegura que, en comprovar que Fuster no era un polític, sinó que exercia la seua influència «per mitjà de les converses i dels escrits que havia publicat» i sense haver «ocupat mai cap lloc en el comitè executiu de cap partit clandestí», «al consolat nord-americà, no entengueren res».

Si sou dels qui considereu que València reuneix condicions suficients per a ser l’escenari d’una pel·lícula de James Bond, heu de llegir El vicecònsol.