A un any vista

Un any on les quinieles de noms per a formar les candidatures ballaran per tot arreu i per tots els partits.

Les municipals no em preocupen gens perquè coneixem millor a les persones que encapçalen les candidatures i el vot, en aquest cas, sempre és molt més fàcil. En aquest aspecte tinc molt clar el meu vot.

Però en les autonòmiques el paisatge és molt més competitiu i s’han de valorar altres aspectes. Perquè l’actual legislatura amb la pandèmia pel mig i ara la punyetera guerra (també d’egos que tot s’ha de dir) hi ha altres factors que tindre em compte.

Ficaré sols un exemple: En sanitat, tenim una atenció primària que fa pena. I no per la professionalitat de tot el personal sanitari, que és excepcional, sinó més aviat per la falta de recursos que, malgrat les mesures que s’acaben d’anunciar, segurament encara seran insuficients.

He de recordar que arrosseguem aquesta situació des de la crisi financera del dos mil huit on els retalls en serveis públics estaven a l’ordre del dia i que encara no s’ha revertit.

Tornant a l’atenció primària veiem com la saturació en l’atenció encara ha agreujat molt més arran de la pandèmia. Però sembla que alguns responsables d’àrea tenen al cap molt més el seu futur polític que la situació crítica per la qual estan passant alguns centres d’atenció primària. Centres, on algunes baixes, sobretot per embarassos i maternitats no són cobertes de forma permanent. I, d’aquesta manera, els pacients han de ser atesos per la resta de metges i metgesses que ja van carregats amb els seus propis «cupos» de pacients.

Pacients que són atesos per diferents professionals amb qui no tenen la confiança necessària que s’ha d’establir entre ells i la gent professional que els atén puntualment per les seues malalties. A més, de la sobrecàrrega de feina que això suposa per als professionals, que sumen altres pacients al seu «cupo» de per si ja sobrecarregat des dels retalls dels quals he parlat abans.

I fa pena escoltar a alguns pacients. De veritat que fa pena. Perquè, en el seu «pelegrinatge» perquè el seu metge o metgessa no està per malaltia o pel que siga, se senten desemparats per un sistema que hauria de ser un engranatge quasi perfecte al servei de la salut de persones que ho necessiten. Però malgrat els esforços dels professionals que queden tant de medicina com d’infermeria, en massa ocasions, no poden aplegar.

Sabíem que revertir les retallades del dos mil huit seria complicat. Però l’esperança diuen que és l’últim que s’ha de perdre i vam confiar. La maleïda pandèmia ho ha complicat tot, no cal negar-ho. Però em consta que hi ha moltes propostes de millora que s’han ficat damunt la taula i s’han rebutjat per motius, diga’m, inespecífics.

La sanitat pública al seu conjunt, però especialment l’atenció primària per la seua proximitat amb la ciutadania, és una de les joies de la corona. No ho podem oblidar.

De com afronten els diferents partits el seu manteniment, però sobretot la seua millora, dependrà en gran mesura, el vot de moltes persones a les pròximes eleccions autonòmiques. Estic completament segura. I el meu serà un d’ells.

Ningú podrà dir després que, almenys jo, no he avisat.