Una reminiscència de la ideologia franquista que durant trenta-nou anys va ser imposta per la força al poble de l’estat espanyol i que es pot resumir en allò tan famós: «Espanya, una, gran i lliure», és l’aversió que n’hi ha a la manifestació pública de la divergència i diversitat ideològica, malgrat que és molt corrent sentir que som un estat de dret amb llibertat d’expressió. És a dir, aquesta circumstància hauria d’estar plenament assumida, acceptada i no esgarrar-se els vestits quan es practica.

Ho dic per les reaccions públiques negatives que n’hi ha, i que es posen de manifest en totes les tertúlies polítiques (on, per cert, els protagonistes es repeteixen com l’allí-oli) que ens inunden, a les contínues divergències que els membres del govern estatal del PSOE i Podemos posen de manifest contínuament respecte a temes candents que el dia a dia presenta com, per exemple, la monarquia, la guerra d’Ucraïna, etc.

És com si no haguéssim assimilat encara que tenim en l’àmbit estatal i autonòmic governs multí ideològics i que, ineludiblement, aquesta circumstància es posarà de manifest quotidianament.

A parer meu, i és allò que m’agradaria valorar positivament, és que aquestes divergències no devien ser considerades com una manifestació de debilitat, sinó, tot el contrari, una manifestació de fortalesa política i de maduresa democràtica, ja que, per exemple, el govern de coalició estatal que hi ha pren decisions i té una agenda política que parlamentàriament és capaç, almenys fins hui (no sé la crisi de les escoltes com quedarà) de tirar endavant, malgrat l’oposició permanent i indiscriminada de tota la dreta. I açò implica haver de parlar i acordar molt! En definitiva, i és allò que m’interessa fer valdre, suposa aprofundir en el significat més intrínsec del nostre sistema democràtic.

Per altra banda, tampoc voldria deixar de posar de manifest, com assidu seguidor de les sessions parlamentàries (no vull que m’ho conten) el fet de l’immobilisme que existeix en els diferents grups parlamentaris.

Resulta, almenys, significatiu que en la seu de la «paraula» com a instrument d’enteniment, on per lògica es parla i s’argumenta molt, mai es puga convèncer a ningú de forma individual o col·lectiva. Al parlament no es va a «parlamentar» sinó a posar de manifest posicionaments que abans de la sessió ja es tenien. Predomina l’immobilisme i el monolitisme més absolut (és més, els grups polítics tenen uns reglaments de control intern on es penalitza la indisciplina en el vot).

Respecte a aquesta qüestió algú em podrà argumentar que si no fora així el parlament podria acabar sent un «galliner». Puc acceptar-ho, però ¿no creuen que el vot «en consciència» o tindre criteri propi i posar-ho en pràctica en alguna ocasió devia ser més assidu en la vida parlamentària? - o, almenys, siguem sincers i deixem de presumir de parlamentarisme i de divisió de poders -. Jo al·lucine quan m’assabente, per exemple, que en el parlament anglès un grup polític és capaç de plantejar-se presentar una moció de censura contra un primer ministre que pertany al mateix grup polític. Impensable ací! Per aquests lars els mètodes i formes utilitzades són més cruels! «No hi ha miraments» quan es tracta de resoldre discrepàncies internes.

Per concloure, i tornant al principi, la discrepància i la divergència ideològica són intrínsecs a la democràcia i ací està la seua fortalesa!