Només qüestionen la utilitat de les diputacions «aquells que viuen a les grans ciutats; no els que viuen en municipis xicotets», ha dit Toni Gaspar marcant paquet doctrinal. Permeteu-me que us el presente: aquest senyor és president de la diputació de València, així que ja saben per què en parla pagat i satisfet com un cardenal del Renaixement. No cal dir que l’argument que suprimir les diputacions perjudica els pobles xicotets és fals com una moneda de tres euros, ja que les competències i recursos d’aquelles passarien a la Generalitat, mancomunitats i ajuntaments; sense descartar la fusió de municipis sense recursos per garantir els serveis mínims, fusió que s’intenta desacreditar adduint com argument d’autoritat la pèrdua d’identitat. Els collons del Montgó! Eixa no és la raó, sinó l’excusa per mantindre eixes paradetes de tramussos que són les diputacions. Què lluny queda 1979, quan Manolo Girona, emulant Luther King, va tindre també un somni: ser l’últim president de la diputació de València. En aquell temps, tal com diuen els Evangelis, fins i tot Fraga reclamava l’administració única! Han passat els anys i quasi ningú demana ja liquidar les diputacions o aprimar-les. Al contrari, la V Conferència de Presidents provincials celebrada dies enrere a València insta, amb prosa prenyada d’autosatisfacció, a reforçar-les com administració intermèdia, reivindicant-se com institució clau contra el despoblament. En llegir-ho a Levante-EMV m’he posat el mocador a la boca perquè la rialla no acabe cobrint de saliva al primer que passe. Dura un dia més la Conferència i s’atribueixen l’arribada de la Volkswagen a València i els bons registres d’ocupació a les Espanyes. Sí, ja sé que hauria d’indignar-me, però em ric perquè l’argument és tan infantiloide que no aconsegueix desviar l’atenció de les diputacions com a niu de «mamandúrries», que diria l’Aguirre; u oficines de col·locació, com les descriu l’ex-alcalde de València R. Pérez Casado, a les seues memòries.
