En el marc de la Fira del Llibre de València d’enguany, tinguí l’ocasió de compartir una hora amb un grup d’alumnes d’un col·legi del barri de Natzaret dels primers cursos de Primària. Havien llegit un dels meus recents títols infantils, i era una de les activitats didàctiques de la fira. L’obra està en valencià, i, en major o menor grau, l’havien compresa… Formularen preguntes, els n’he fiu jo, a alguns calgué traduir-los les meues paraules, i quan començaven a avorrir-se, decidírem posar el punt final. Tot seguit vingueren les firmes de llibres i algunes fotografies.

Fou al cap de poques hores quan em plantegí de quina manera alumnes de procedències tan diverses arribarien a considerar el valencià un senyal d’identificació, el grau zero d’una consciència de vincle entre ells, el lligam que els uniria amb una «singularitat». Val a dir: ser valencià no com a punt de partida, sinó d’arribada. Ser valencià com a fi d’un procés, no per una llavor transmesa a través dels segles. Ser valencià per ganes de ser-ho, tot i que ja hagen nascut ací. Ser valencià perquè els proporcionarà una identitat, una comunitat, en la qual xiquetes i xiquets de famílies americanes, magrebines, subsaharianes, pakistaneses, xineses… podran reconéixer-se. El que hi ha en joc no és ja la nostra llengua, sinó la nostra identitat. Per descomptat, una primera passa, la immersió lingüística, és bàsica en esta senda: sense que l’alumnat entenga, com a fet inobjectable, que el valencià és la llengua alta, els esforços se n’aniran en orris. Ara bé, la normalitat en la llengua ha d’assolir tots els nivells. ¿Serà el valencià un signe identitari fort en les xiquetes i els xiquets de hui?

Segons estudis realitzats entre l’alumnat de Secundària a Aran, l’aranés és un dels senyals d’identitat del qual més orgullosos se senten els adolescents. Així, el 80 % dels jóvens el consideren la seua llengua d’identificació…, per bé que no acostumen a parlar-lo en el carrer; però saben que és un element molt propi, i a més a més els fa particulars, i els diferencia d’altres regions veïnes. En una paraula: els dona autoctonia. I per a algú que procedix de fora, la sensació d’autoctonia pot arribar a ser essencial.

Aconseguir que ser valencians es convertisca en una espècie de medalla resulta bàsic per a l’aparició d’una idea de pàtria d’origen cosmopolita que, no podem enganyar-nos, ja és el present. Com va manifestar el sociolingüista Marc Piera al programa Eth maitin d’Aran de Catalunya Ràdio: «Es joeni non son eth futur dera lengua, son eth present». Ací, els alumnes de Natzaret no són el futur del valencià, són el present, o, almenys, part del present. Si no l’incorporen a la seua llista de coses importants (com un «autor», paraula que pronunciaven admirativament), la realitat del que s’esdevindrà amb la nostra llengua és ben senzilla: l’»espléndido pasado por delante» d’Eduardo Galeano.