En moments crucials de l’evolució d’Europa i de l’ús de la televisió i les xarxes socials –xarxes que alliberen i atrapen-, el Festival d’Eurovisió d’enguany no ha decebut, potser, a cap generació d’una època com totes, construïda amb exercicis i tonteries corporals i mentals, idees i moviments alegres o kitsch, i vestuaris o escenografies de realisme delirant. Així, en el cambalache tragicòmic dels negocis i els plaers de viure, seria terrible no valorar la nova aportació de cada generació a un Festival nascut en la postguerra de la pitjor Guerra de la història, arrecerat en una institució fonamental d’Europa: la Unió Europea de Radiodifusió, amb seu a Ginebra, i per sort encara vigent en el caòtic món comunicatiu.

Cal recordar que les dos vegades que hi triomfà Espanya foren davall la dictadura de Franco. I la del 1968, amb el cant a la vida La, la, la del Duo Dinámico, té història: Joan Manuel Serrat es negà a interpretar-la perquè volia cantar-ne una part en català –amb conseqüències, tot i que, en aquells anys, Eurovisió permetia cantar en qualsevol dels idiomes de cada país –i després també, amb la imposició actual de l’anglés. I la cantà triomfalment Massiel, vestida amb una minifalda històrica.

La identitat corporativa d’Eurovisió –que associem amb emoció profunda els qui érem xiquets a esdeveniments musicals o futbolístics d’un món ignot i envejat- prové del Te Deum de Charpentier, i la seua evocació religiosa admet amables barbaritats, o preteses llibertats. Així, les de la lletra de la multitudinària SloMo de Chanel, sense fer trampa, entre sincopats ambientals de l’escenografia i la luminotècnia.

Al servei del break dance i les cites hispàniques, la cosa tenia, té i tindrà «missatge»: va d’una mami que no és secondary, sense problema monetary, que torna loquitos a todos los daddie, sempre ready pa romper cadera, romper corazones. El mètode: take a video, watch it slow mo, i observa el booty hypnotic, make you want more. Segur que l’espectacle sencer, no solament el booty de les artistes, guanyà l’afecció de les generacions d’Europa. Això sí: més encara la cançó guanyadora, de la torturada Ucraïna, amb una atractiva música de cant eslau amb tocs de rap i de hip hop: Stefania, que apel·la a una cançó de bressol de la iaia, amb la qual –traduïm- Sempre trobaré el camí a casa, encara que tots els camins estiguen destruïts.