De com edifiquem la nostra culturaresulta allò de què ens queixem. El nostre món musical ha esdevingut en una sort d’enderrocs que com a puzle per a experts és necessari reordenar.
Vivim les últimes raneres de l’herència del passat i només aquells que veuen que el paradigma ja no és el que ens ha servit de motlle a través de la nostra educació i vivència aportaran una cosa nova, una cosa significativa i, sobretot, una cosa amb la qual sobreviure.
Podem, no obstant això, esperar que succeeixi el que d’una altra manera no pot succeir. És clar l’efecte devastador dels successius i insuficients plans d’estudis tant en l’ensenyament general com molt en particular en la musical. Podem, fins i tot, mirar a un altre costat. És, de fet, el que fem. Esperar que tot passi, esperar que uns altres ho arreglin. Però no hi ha uns altres.
Els qui han redactat plans no habiten les aules. I no em refereixo a càrrecs electes (o electes pels electes) sinó aquells suposadament de la nostra part -músics, per a més senyals- que han deixat créixer arrels als despatxos i que es troben molt lluny de saber què ocorre en el terreny de joc de la música. Mentrestant, impassibles, els seus dofins somien ones propícies, mars en calma i caladors on fer fortuna. Però la música es ressent i ja, al nostre país, es constata el declivi de les dècades passades.
Els dinosaures van morir però no es van extingir en el nostre hàbitat musical. Estan els descendents d’aquells que bé han pogut traçar noves rutes de comportament. Però el poder és molt temptador i la falta d’ètica és fàcil d’argumentar per auto-convèncer que el mal menor esdevé en benefici per a tots. Sabem que no és cert. L’ensenyament musical a València és més que deficient. Els d’abans van a la saga. Els nous, confiats, han sofisticat les maneres de sempre. El resultat, un cada vegada més empobrit món musical. Ja no som mirall, cada cop -després d’un boom efímer- exportem menys talent i, això no ha canviat, importem el talent just, no vagi a ser que se’ns vegin els forats. Els de casa ja no compten si no són els de l’elit que mana. I mentrestant, qui té valor (del musical i del personal) vola tan lluny com pot mirant entre llàgrimes cap endarrere vençuts pel que ja no és possible en la nostra terra.
Deixem d’escopir cap amunt. Ja sabem el que passa. Deixem de queixar-nos, perquè els que ens representen (els altres músics) no tenen gens d’interès en què res canviï. Els dofins, aprofiteu perquè sereu vàlids mentre sigueu mediocres.
Necessitem nous herois i heroïnes que no acceptin la ignomínia. Que no es conformin i que confrontin les idees caduques. Que facin front comú i serveixin d’exemple per als qui venen darrere i als qui estem (estan) deixant un panorama erm on el futur està compromès.
La visió descrita pot ser apocalíptica. Nogensmeys, atesa l’etimologia, Apocalipsi no significa destrucció i caos sinó renéixer i catarsi. Sabem en mans de qui no està el canvi. No és poca cosa per a agafar-se a una possibilitat de redempció, de canvi i de futur per a salvar mitjançant l’esperança la proacció el nostre ecosistema musical
El poeta Joan Oliver ho diu millor: una esperança desfeta/ una recança infinita/ i una pàtria tan petita/ que la somio completa.
