Voldria parlar d’un home excepcional, mestre i deixeble, erudit i modest. Voldria parlar del millor cambrer del món. Almenys, d’un dels més excel·lents.

Tots coneixem gent de l’hostaleria eficient. Tanmateix, el meu cambrer té dos mèrits afegits: és amable sense ser embafós, i és discret sense ser invisible. No sé si la simpatia fina i l’elegància són assignatures incloses als estudis que formen professionals però, en el cas que no ho foren, s’hi haurien d’impartir de seguida perquè constitueixen una targeta de presentació imprescindible.

El local on l’expert desenvolupa la seua tasca és un lloc concorregut en què un vesper de cambrers i cambreres s’espavilen per parar taules, preparar consumicions, reclamar plats a la cuina i, entre una cosa i l’altra, atendre la clientela. Tot d’una, al bell mig d’aquesta activitat frenètica, ell: l’home que somriu, que et saluda i espera resposta, que s’expressa amb veu de vellut sense alterar-la mai, que t’aclareix els dubtes gastronòmics, que és honest en la informació i que s’aplica a assessorar-te segons els teus gustos. És, en definitiva, allò que anomenem un professional de primera. Un entre tants, perquè, contemplat de més a prop, el món laboral n’està ple.

Ben mirat, podríem haver elaborat una laudatio a la més excelsa conductora d’autobús, a la metgessa més atenta o a l’electricista més detallista, perquè cada dia topem amb persones que, emparades en el bon quefer i la paciència, revelen passió pel que fan, ens enllustren la quotidianitat i ens acosten a una societat anhelada.

Lamentablement, però, per vergonya o deixadesa, poques vegades els fem arribar els nostres aplaudiments, i tot queda en silenci. Per aquest motiu els celebrem i sentim que són doblement especials; perquè, a pesar d’habitar un anonimat impertorbable, brillen intensament. De la mateixa manera que ho fan les estrelles que, desconeixent que són la llum en la foscor, no deixen mai de resplendir per damunt de tot.