Ens volen fer creure que la introducció massiva dels cotxes elèctrics serà la panacea ambiental. Res més lluny de la realitat si es compleixen els desitjos dels fabricants de substituir tot el parc automobilístic de combustió per un altre d’electrificat, cosa totalment impossible amb els recursos disponibles al planeta.

Certament, hi hauria una minsa reducció d’emissions de CO2 i de gasos contaminants entre el 17-20%, segons Ecologistes en Acció. Però, en qualsevol cas, els vehicles elèctrics seguiran pol·luint de manera objectable: en la seua fabricació, per l’ús predominant d’energia d’origen fòssil al món, així com pel fregament dels pneumàtics i dels frens en la conducció (que generen major percentatge de partícules que els vehicles convencionals, perquè pesen prou més). 

Tot i això, un dels problemes fonamentals dels vehicles elèctrics rau en els materials necessaris per a fabricar-los. Si la mobilitat del futur ha de seguir basant-se en l’ús massiu del cotxe privat, resulta insostenible l’espoliació de liti, cobalt, coure o níquel, perquè n’hi ha unes reserves escasses, d’extracció difícil i amb data de caducitat. Són recursos limitats i comencen a notar-se els problemes de subministrament.

A més, la seua obtenció provoca una degradació important del medi ambient i, sobretot, una vulneració de drets socials i laborals, ja que aquestos minerals es troben bàsicament en països que incompleixen sistemàticament els drets humans, com ara la R.D. del Congo –que posseeix el 60% del cobalt mundial–, on les condicions de treball són infrahumanes, objecte de denúncies per part de l’associació International Rights Advocates, que n’ha interposades a Apple, Microsoft, Alphabet, Dell i Tesla, per explotació, violència extrema i treball infantil.

Amb la substitució del cotxe de combustió per l’elèctric tracten d’obligar-nos a continuar amb el catastròfic model de mobilitat imperant. Amb l’ocupació del 70% de l’espai de les ciutats per part dels vehicles privats i patir el mateix nivell d’accidents de trànsit. De regalar ingents recursos públics a les empreses que fabriquen cotxes i a estimular-ne la compra. A arraconar el transport públic a un paper subsidiari, ineficient per al desplaçament a la majoria de llocs de treball i d’estudi, amb escassa disponibilitat horària i preus elevats... Amb un servei de trens de rodalies desastrós que contrasta amb la més potent xarxa d’Alta Velocitat del món. I amb 15.000 Km de vies d’alta capacitat (autovies i autopistes), que ocupen el primer lloc europeu, per davant d’Alemanya o França... Un model totalment incoherent.    

Comptat i debatut, es pot afirmar que el cotxe elèctric individual no és la solució als problemes ambientals i de mobilitat. Caldria potenciar molt més els desplaçaments a peu o amb bicicleta i el transport públic per als trajectes mitjans i llargs. Això sí, amb la generalització immediata de la utilització d’energies netes i renovables. Reduir el transport privat a la mínima expressió. Transferir les subvencions públiques que ara es dediquen a particulars o a empreses cap a la implantació del transport públic i col·lectiu. Evitar el malbaratament que significa el fet que la majoria dels cotxes estan parats el 90% del temps. Potenciar l’ús compartit de vehicles elèctrics, de titularitat pública, per a casos on no hi haja l’opció col·lectiva, com ara el món rural i la població disseminada. Les futures generacions s’ho mereixen!