Hi ha accions senzilles i que provoquen un somriure. Que, en creuar-te algú pel carrer, et diga ‘bon dia’, que et donen les gràcies per deixar el pas o disculpes per haver entropessat amb tu. Són gestos que associem a la bona educació i, en realitat, són normes per a evitar el malhumor, fer més tolerable la pressió de la vida en comú. Som éssers socials, ho hem descobert arran del confinament però, amb la tornada a la normalitat sembla que ha augmentat encara més la distància interpersonal.
Vicent Beltran, a propòsit de l’article dedicat a les Roques que viuen ara al vestíbul de l’estació del Nord de València, em parlava dels ‘no llocs’ un espai de trànsit on la gent no interactua: aeroports, caixers automàtics, aparcaments, una andana a punt de fer transbord... Ahir, atrapada durant hores en un aeroport, observava la gent establir llaços en la desesperació per l’endarreriment. Mentrestant, el personal que hi treballava defugia, com els mals cambrers, el contacte visual. Em vingué al cap el comportament dels bancs, expulsant els clients, obligant-nos a usar els caixers o una app, com si els férem ois. Viure en societat implica pagar el preu de considerar els altres; atorgar-los la consideració de persones.
Dijous passat, a l’Espai Fuster de Sueca, es presentava la campanya «En valencià és més dolç», aforismes de Joan Fuster, refranys i frases per a la igualtat estampades en sobres de sucre. Les companyes de les agències AVIVA de Sueca i Silla han coordinat una campanya a la qual s’han sumat els ajuntaments d’Alboraia, Algemesí, Borriana, Manises, Massamagrell, Moncofa, Montserrat, Paiporta, la Pobla de Vallbona, Silla, Sueca, Xàtiva i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. El gest senzill d’endolcir un café et permetrà dedicar uns moments a reflexionar sobre la nostra realitat retratada en huit aforismes diferents de Joan Fuster, des de «Ningú no s’ha d’enganyar; dir “bon dia” ja és fer literatura» o «Les persones felices no tenen memòria», també refranys com «Fa més el que val que el que pot» i frases per a fomentar la igualtat com la d’Isabel-Clara Simó: «La igualtat entre races, entre preferències sexuals i entre homes i dones és l’emblema de la llibertat». Si, a més, hi ha un «gràcies» i una mirada als ulls de qui ens atén, no anirem malament.
