Ha vingut, ha mirat, ha marxat. Com el marit que ix a comprar tabac i torna dos anys després, Joan Carles I «ha pisado suelo espanyol» (la falta d’originalitat en titulars de premsa és un símptoma preocupant). Ha sigut una visita breu, d’eixes que diuen de metge. Després de fer escala en Sanxenxo per divertir-se i fer badalls, ha viatjat a la capital de les Espanyes. Per comparèixer davant la Justícia i respondre per les seues corrupteles? No. Per rendir comptes sobre la fortuna acumulada? Tampoc. Per donar alguna mena d’explicacions? «Explicacions de què, ha, ha?». Ha vingut per a ser portada als mitjans ensabonadors que li renten la cara que ni una Kärcher Premium. I, sobretot, per a seguir l’agenda ordenada en base a una operació d’Estat per restaurar la seua imatge pública. I com que blanquejar la seua conducta és un treball delicat que requereix temps i astúcia, se n’ha tornat a Abu Dhabi des d’on administrarà les anades i vingudes amb una estratègia emparentada amb l’homeopatia.

Tardarem en saber, o potser no ho sabrem mai, com ha sigut la trobada amb Sofia. Si algun dia fan una sèrie sobre les intimitats del Borbó, no vull perdrem aquest capítol. Segur que no desmereix en res a les àcides converses que protagonitzaven Pepa i Avelino, la parella de major edat en «Escenas de matrimonio». Com a parella desavinguda, de les que ja no ho fan ni la nit del dissabte —només cal mirar la cara de l’emèrita per adonar-te de seguida que fa segles que no ha rebut del rei cap alegria—, tots dos són hui dues realitats heterogènies dins de dos universos paral·lels. Incomunicació que recorda l’escena de Ciutadà Kane en la que el matrimoni barallat llig el periòdic (cadascú el seu) durant el desdejuni. Parafrasejant un personatge de la pel·lícula, l’ex-rei és com Kane: un home que ha tingut tot el que ha volgut, i que ho ha perdut. Sí, ja sé que està podrit de diners (tants, que no sap què fer amb ells), que ha follat a tort i a dret i que mai no ha patit gana. Però, és feliç?