Des d’ aquella transició, per alguns modèlica, per altres incompleta, he passat per experiències que buscaven nous camins per incidir als canvis, uns recerca, però, que fins a hores d’ara continua sense resoldre’s. El cas és que, a un any de les cites electorals torna a estar d’actualitat el tema de les aliances, si mirem a dreta i esquerra observarem com malgrat els límits de les idees, la qüestió de les coalicions està present. En allò que afecta a la nostra gent, a la que ens representa i al conjunt de les esquerres, observem moviments, activitats tendent a marcar les diferencies, tan en qüestions que afecten a l’ àmbit més proper com en els grans temes i que son objecte dels grans titulars.

La possible, o més que probable, coincidència de cites electorals de diferents marcs territorials (locals, autonòmics, estatals), accentua eixa tendència cap la diferenciació, cap a marcar distàncies, això resulta visible al cas de les opcions del Botànic, les raons son òbvies, la coincidència de convocatòries afavoreix a les opcions o marques estatals, en detriment de les que tenen un marc de país, tal circumstància no es nova, i cada volta que surt el debat de les aliances s’afronta de forma improvisada i hi ha controvèrsia. Realment, el problema té complexitat, al meu parer, però, caldria fer atenció a les conseqüències que es deriven del èmfasi en la diferència en detriment de la feina feta en comú.

Si ens situen al present, sense oblidar experiències passades, un element clau continua essent la relació entre la socialdemocràcia, representada por la majoria governamental a Espanya, i també al nostre país, i la resta de les esquerres, dins les quals estan les sobiranistes perifèriques i les autonomistes. El partit que governa l’estat amb una majoria exigua ha necessitat a les altres forces, però, en temes de gran importància, com és el cas del finançament, o la monarquia, entre molts altres, tendeix a mantindre el «status quo», a «acomodar-se al sistema», en paraules de Ignacio Sánchez-Cuenca. El citat professor i assagista, afirma que malgrat això: «la socialdemocràcia ha estat la única corrent de l’esquerra política que ha aconseguit en la practica transformar i millorar la societat per mitjà del seu programa reformista» (La superioridad moral de la izquierda.2018). Doncs, a la frase transcrita caldria cal afegir-li quelcom: què seria del programa reformista si no existiren altres esqueres més exigents, pressionant cap a més democràcia, més igualtat, i més espais d’autogovern? Existeix una complementarietat entre inèrcia i reforma, com s’ ha vist en l’anomenada reforma laboral, i tal situació deu ser tinguda en compte.

Les esquerres s’han necessitat, les formes noves de gestió i de poder han funcionat, hem vist experiències, bones i dolentes. Més enllà de les necessitats a curt termini por haver una perspectiva més estratègica? Es parla de sumar, en ocasions les sumes a corre cuita no han estat un bon negoci; també a casa nostra tenim diferents esquerres, i la qüestió de les aliances està oberta, doncs, es tracta d’ un tema que no sols deu quedar al albir de les elits polítiques.