Així era el franquisme, un règim que censurava, prohibia i perseguia la llibertat d’expressió i la cultura i la llengua dels valencians. Un règim que ara, alguns no només no condemnen sinó que reivindiquen i defensen. Per això cal recordar que aquest any en fa 50, que la dictadura va clausurar la revista Gorg, l’ànima de la qual va ser el patriota valencià Joan Senent Anaya.
He recordat aquesta data i la infame clausura i persecució que patí Gorg per part del franquisme, gràcies a l’entrevista a Joan Senent Moreno (fill de Joan Senet Anaya), a qui vaig conèixer (i també al seu germà Eugeni) i amb el qui vaig treballar, colze a colze, a finals dels anys setanta i principis dels huitanta del segle passat. L’entrevista, magnífica, de Joan Borja i Víctor Labrado (La Veu del País Valencià, 7 de maig de 2022) ens endinsa en la fundació i el tancament de Gorg.
El nostre país hui és el que és, gràcies a Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Francesc de P. Burguera, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor. I també gràcies a patriotes com el mecenes Joan Senent Anaya.
Com ens recorda el seu fill, Joan Senent Moreno, “va ser de la mà del meu avi, Joan Josep Senent Ibàñez, que Nicolau Primitiu va ingressar a Lo Rat Penat”. I va ser l’avi de Senent Moreno, que “va crear una gestoria especialitzada en el món de l’automòbil, la primera gestoria de tot València, al carrer Colom. I annexa a la gestoria, la primera autoescola del País Valencià”. És important remarcar la gestoria, perquè allí naixeria la revista Gorg.
Com diu Joan Senent Moreno, Joan Senet Anaya continuà el negoci de son pare. I gràcies al seu treball a la gestoria, Senet Anaya es convertí en l’ànima de la revista Gorg, ja que, generosament, molts dels diners que guanyava a la gestoria, els utilitzava per promoure la nostra cultura. I és que, com diu Senent Moreno de son pare, “a finals dels cinquanta i primers dels seixanta, es radicalitzà en l’enamorament del valencià i pel valencianisme cultural”, entrant “a la junta directiva de Lo Rat Penat”, on va conèixer “total la gent del valencianisme cultural del moment”.
Gran amic d’Enric Valor, Joan Senent Anaya li explicava al seu fill, Joan Senent Moreno, que l’empresonament de Valor “va ser tota una persecució política”. I amb Valor, Senent Anaya fundà la revista: “Gorg va nàixer de les converses de Joan Senent Anaya i Enric Valor, a la presó”, degut a “les inquietuds culturals valencianistes dels dos”.
Com diu en aquest entrevista Joan Senent Moreno (i que convide a llegir), “mon pare era un activista, un valencianista de cap a peus, com li agradava dir a Valor, un demòcrata, un gran partidari de la democràcia, de la llibertat, de la cultura”. Per això, Joan Senent Anaya va cedir un espai seu, “sense cobrar un duro”, per crear la llibreria Can Boïls, “al cantó entre el carrer Joan d’Àustria i la plaça Pinazo”. També el local per a la llibreria 3i4, al carrer Pérez Bàyer, com diu Senent Moreno, “li’l deixà mon pare” a Eliseu Climent.
Joan Senent Anaya, aquest gran patriota valencià, va decidir el 1969 “publicar la revista Gorg com a butlletí bibliogràfic”. I d’aquesta manera, el juny d’aquell any, eixí el primer número d’aquesta revista. I era a la gestoria, com recorda el seu fill, que “mon pare i Enric Valor feien Gorg”.
Però la dictadura no podia permetre aquest projecte cultural i valencianista alhora, i per això un dia cridaren el patriota Senent Anaya a Govern Civil. Com diu en aquesta entrevista el seu fill, “mon pare va tornar a casa lívid”. I és que “en aquell moment, Franco havia encarregat al governador civil acabar el valencianisme, que incomodava el règim”. I ho va pagar Gorg. “El governador civil, Antonio Rueda Sánchez-Malo, li va tirar una bronca monumental a mon pare” i va tancar Gorg per dues raons, com ens el seu fill: “La primera era una portada que havia fet l’Equip Crònica per al Gorg número 11, de setembre de 1970, amb un torner. Les figures anaven en negre i el fons era roig. El governador li va retraure a mon pare el que no era: que subliminalment s’havia estat fent propaganda comunista. L’altra cosa era que en el número 9, de juny de de juny de 1970, en una ressenya es reproduïa un fragment del llibre, “Informe sobre la llengua catalana”, de Josep Melià, on apareixia aquella cita de Tàcit: “La marca dels esclaus és parlar la llengua dels seu amos”. I va ser així com el governador civil va tancar la revista Gorg “per aquelles dues coses, com a mostra de desafecció al règim”. El governador civil li va dir a Joan Senent Anaya, “que allò que estaven publicant no era un butlletí bibliogràfic, sinó una revista. Mon pare va intentar tramitar els permisos com a publicació genèrica” i evidentment “li van denegar el permís. I no solament això: li van tancar la publicació”. Davant d’aquest despotisme i abús de poder per part del franquisme, el Sr. Senent Anaya no es va quedar de braços plegats, sinó que “va recórrer a l’Audiència Provincial i després al Suprem. Però la justícia estava supeditada al poder. Igual com ara, per cert”, conclou el fill d’aquell patriota i gran mecenes. “I es va acabar l’aventura de Gorg”, amb el número 29 de la revista, l’abril de 1972.
El tancament de Gorg, com diu en aquesta entrevista el fill de Joan Senent Anaya, “va ser un dels últims colps de la censura franquista”. I és que Gorg (i això el règim no ho podia consentir), “va ser un pal de paller: l’eix que aglutinava el valencianisme cultural”.
Fa uns dies, en un viatge que vaig fer a ma casa, curiosament vaig estar veient uns exemplars de Gorg que mon pare tenia i que distribuïa a l’Alcúdia entre els seus amics, i que les meues germanes i jo guardem com un tresor.
El gran patriota que va ser Joan Senent Anaya, i que va morir el 1975, hauria de ser distingit enguany amb l’Alta Distinció de la Generalitat del País Valencià, ja que amb el seu treball (i amb els seus diners), va finançar nombrosos projectes valencianistes i va fer possible, enmig d’una dictadura cruel i repressora, un espai de llibertat i de valencianisme: la revista Gorg.
