He triat el títol d’un conegut spaghetti western perquè ve que ni pintat per comprendre millor l’epidèmia de tirotejos que fa anys castiga Estats Units. Tot i que les causes són difícils d’esbrinar, sabem que el brou de cultiu del violent és la desestructuració familiar, el bullying, el desarrelament i desesperança del jove, la manca d’estímuls de certs ambients familiars caracteritzats per la precarietat en la transmissió de valors, etc. Aquests factors poden generar conductes agressives, afavorides per vivències frustrants que naixen del fracàs per no assolir determinades metes en una societat que valora únicament l’èxit. Si el jove bastard de la pel·lícula, menyspreat per tothom, decideix seguir els passos del pistoler que interpreta Lee Van Cleef, és perquè creu que així es guanyarà el respecte de tothom. Per tant, centrar el debat en prohibir les armes és insuficient, ja que la seua possessió no explica per sí sola les massacres.

Diuen que en EEUU hi ha més armes que habitants; però, per què el 98% dels franctiradors són hòmens, si les dones tenen les mateixes oportunitats d’adquirir-les? I posats a tirar preguntes a l’aire, per què s’ignora el pes que hi té la masculinitat tòxica? Aquesta, junt al fàcil accés a les armes, formen un combinat tan complex i polièdric com el cub de Rubik; llavors, per què només se’n parla de restringir les armes? Per ara eixe drama no existeix en Espanya, però els IES no són ja el lloc plàcid i tranquil d’altres èpoques i la violència afecta a edats cada cop més primerenques. Pares i mares vivim l’educació dels fills des de la contradicció: censurem el consumisme, però donem als fills tot el que demanen; ens queixem que siguen tan exigents, però cedim fàcilment a les seues demandes; rebutgem la competitivitat, però eduquem pensant en ella. Volem, en suma, que l’escola tinga èxit allà on ha fracassat la família. I amb cada frustració la ira s’acumula, fins que un dia explota. I els raïms de la ira són amargs, ja ho deia John Steinbeck.