Hi havia una vegada un violinista que encisava amb el seu violí. Tocava per tot arreu música meravellosa. Tothom volia escoltar-lo. Si algú es posava trist no tocava cançons alegres. Tan sols tocava lànguides molodies per fer-se sentir a prop animant cada cop el ritme fins treure un somriure definitiu. Altres cops, quan notava que l’alegria estava instala·lada, guardava el seu violí i començava a ballar al son dels altres, on tot concloïa amb una gran i compartida rialla. El seu violí és màgic, deien alguns. És una persona extraordinària aquest violinista, deien uns altres.
Un dia, el nostre violinista va voler dirigir unes paraules al seu auditori. Li venia de gust compartir els seus sentiments d’una manera -pensava- més humana: parlant. Al començar, no va tardar en notar un rebombori considerable. Es va aturar de cop per poder sentir el que deien. No li havia passat mai que notés tant de remor al seu voltant i es va espantar una mica, tot hi ha que dir-lo. Va ser, llavors, quan va poder sentir clarament el que deien. No parla la nostra llengua -era el que més hi repetien-. El violinista no es podía creure el que estava sentit. Aleshores, va fer un pas endavant com qui vol anunciar alguna cosa important.
Estimats conciutadants, no puc creure que no m’esteu entenent tot i que parlo la vostra llengua. Sempre m’he adreçat a vosaltres mitjançant el llenguatge del meu violí. Ben és cert que mai ho havia fet amb aquestes noves paraules. Digueu-me, per favor, què és el que no podeu entendre d’allò que us he dit. No parles com nosaltres, es va atrevir un home panxut i amb molta barba que al nostre violinista li va semblar que feia cara de simpàtic. Utilitzes altres paraules, va afegir. Un nen que jugava aliè a la conversa va aixecar el cap i tirant de la samarreta del home barbut que segons es va constatar de seguida era el seu pare, li va dir: pare, li estàs contestat al que t’ha preguntat, és clar que li entens. Tothom va callar i, fins I tot, més d’un va baixar la barbeta.
El violinista va percebre, llavors, que era precisa una melodia que acompanyés el moment. Tothotm va sentir-se bé. Ho havía tornat a aconseguir. La melodia va ser curta perquè el violinista sabia que havía set prudent a fi de reconduir la situació.
Una dona prima i rossa va aixecar la ma. Va tenir la necessitat de demanar permís per parlar. El violinista i tots els assistents van tornar-se cap a ella per oferir-li el permís. Només vull dir -va dir amb veu febla aquella dona prima i rossa- que podem entendre al violinista i que tant sols deuríem escoltar el seu missatge igual que fem quan toca el seu meravellós violí. Tothom va somriure. Tothom menys el nen del que ja sabem. Aleshores, el nostre violinista, sense perdre de vista al nen que va saber més tard que es deia Arlet, va comenaçar a tocar una cançó molt alegre. Tothom va tornar a sentir-se bé. En acabar la improvisada dansa, el violinista va caminar cap on esta Arlet i li va dir. Arlet, no ho entens? Arlet va fer cara de neguit. Moltes persones -va continuar el violinista- escolten només la seua cançó i escoltar de noves els hi resulta fastigós. El violinista no va dir res més. Arlet va somriure i només unes poques persones es van quedar a escoltar el seu violí meravellós. Només es van quedar les persones importants. Els de fora reviuen els dies. Visiten els instants de records que cremen. També cullen l'oblit i rares vegades surten al pas de la indiferència.
Els de fora són els que en realitat compten, perquè són més. I per a seguir endavant van regalimant com la pluja quan descansa plàcida sobre un mirall de seda. Els de fora somriuen perquè no temen. Viuen la seva vida com el més preuat sense importar-los què pensin de la seva manera de viure-la.
No pesen en la balança del judicis sense llei. Tan sols miren als ulls dels qui els cancel·len buscant resposta en la seva intel·ligència. Quan la troben respiren profund i agraeixen. Si no, somriuen perquè la seva vida no s'altera pels qui han estat domesticats. Igual que la pluja bressolant-se entre perles de seda, hi ha pensaments que brollen espontanis atiats per les seves químiques, sempre rebels i inesperades, insòlites per a crear imatges difuses, girebé quimèriques que espanten la pau serena deixant espai a la por.
Mentres, fora, la pluja juga amb un cristall de seda.
