Ara que s’acompleix el trenté aniversari de la mort de Joan Fuster, voldria cridar l’atenció sobre el que, amb molta probabilitat, fou el seu darrer text publicat, un article que porta per títol «Quaranta-i-tants anys de Vicent Ventura» i veié la llum en el número 152 de la revista Saó, corresponent a maig de 1992.

El cas és que els membres de Saó –que, seguint la màxima de fe i cultura, anteriorment havien homenatjat Fuster (1990) i el cardenal Tarancón (1991)– varen decidir que l’homenot a distingir en 1992 seria Vicent Ventura i Beltran, periodista i polític –fundador del Partit Socialista Valencià–; i, també, amic íntim de l’autor del Diccionari per a ociosos. La vetlada fou convocada per al 12 de juny. I Fuster, que hi havia confirmat la presència, al remat no pogué assistir-hi, probablement per dificultats de salut. Tanmateix, sí que participà en el monogràfic que Saó dedicà a l’homenatjat.

En aquell interessantíssim escrit, Fuster manifestava la seua intenció de «concretar alguns detalls de la llarga i conseqüent amistat que m’uneix a Vicent Ventura», i en situava l’inici «en alguna tertúlia de cafè, potser en un local que es deia Club Universitario». També recordava que l’havia vist en acció un temps abans, en 1948 o 49, «en una circumstància que aleshores em semblà tan desconcertant com divertida». Així, el de Sueca explicava que, en finalitzar la conferència sobre política espanyola que havia pronunciat «un individu de Madrid, militant rigorós de la Falange», un dels assistents preguntà en veu alta: «Oye, ¿y tú crees que Franco es falangista?». «Era Ventura», assegurava Fuster, «i Ventura ja desconfiava de Franco». Posteriorment, evocava els sopars i la «quantitat immensa d’hores de conversa, i no poques, també, de preocupacions cíviques i personals», que havia compartit amb l’homenatjat i amb Josep A. Garcia Richart, Josep Iborra i «la figura excepcional del canonge Josep Espasa, un dels eclesiàstics més intel·ligents i liberals que he conegut».

Com tot el que Fuster escrigué, és un article que paga la pena de llegir. No sols perquè evidencia que sempre mantingué la clarividència i l’habilitat escripturística que el caracteritzaren, sinó perquè denota quin era el seu concepte d’amistat. També, quan pronosticava que la trajectòria de Ventura «serà, a la llarga, una referència diàfana de testimoni i de lucidesa en una València eternament endormiscada».