Són això: només travesses o rumors, perquè la decisió final per nomenar un nou bisbe només la té el papa Francesc, a partir dels informes elaborats pel nunci de cada país i la Congregació per als Bisbes, de la qual forma part el cardenal Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona i president de la Conferència Episcopal Espanyola. I és que de la mateixa manera que les enquestes només són enquestes, les travesses episcopals només són travesses episcopals.
Cal recordar que dels quatre bisbes titulars del País Valencià, el més jove és el basc José Ignacio Munilla, bisbe d’Oriola-Alacant, i que fins ara, després de cinc mesos a la seua nova diòcesi, no ha mostrat cap mena de sensibilitat pel valencià, tot i que a Sant Sebastià utilitzava amb normalitat l’esquera a la litúrgia. Amb 60 anys d’edat, al bisbe Munilla, nascut a Sant Sebastià, li’n queden quinze fins a la seua renúncia, als 75 anys.
Amb 63 anys tenim el bisbe de Tortosa, Enric Benavent, fill de Quatretonda, amb nou anys a la diòcesi que compartim catalans i valencians i l’únic dels quatre bisbes sensible a la llengua del nostre país.
El tercer dels bisbes valencians és el de Sogorb-Castelló, Casimiro López, amb 71 anys, nascut al Burgo de Osma i que al llarg dels setze anys que porta a Sogorb-Castelló, tampoc no ha mostrat mai cap sensibilitat pel valencià.
Finalment, el bisbe de més edat, amb 76 anys llargs, és el cardenal Cañizares, que tampoc no utilitza el valencià, ni el promou al Seminari i que porta gairebé huit anys a l’arquebisbat de València.
Pel que fa als auxiliars de València, l’única diòcesi del País Valencià amb auxiliars, l’arquebisbe Cañizares té els bisbes, Javier Salinas, nascut a València el 1948, que va ser bisbe de Tortosa (1998-2013) i de Mallorca (2013-2016), i en l’actualitat és auxiliar de València des del 2016. L’altre auxiliar és Vicente Juan, de Tavernes de la Valldigna, amb 66 anys, que va ser bisbe d’Eivissa (2005-2020) i auxiliar de València des del 2020. Finalment, l’últim dels auxiliars del cardenal Cañizares és, des del 2016, Arturo Ros, de Vinalesa, amb 58 anys.
En els últims setanta anys, entre els bisbes d’Oriola-Alacant, i fins el bisbe Jesús Murgui, només Pablo Barrachina (1954-1989) era valencià, de Xèrica, zona castellanoparlant del país i totalment oposat a la nostra llengua. Posteriorment hi hagué en la diòcesi més meridional del país, Francisco Álvarez (1989-1995), després, Victorio Oliver (1996-2005) i Rafael Palmero (2006-2012). El 2012 va ser nomenat bisbe, el valencià Jesús Murgui (2012-2022) i des de principi d’any, el donostiarra José Ignacio Munilla.
D’entre els arquebisbes que ha tingut la diòcesi de València, cap d’ells no ha tingut la mínima sensibilitat pel valencià: Marcelino Olaechea (1946-1966), l’auxiliar Rafael González Moralejo, que va regir la diòcesi de 1966 a 1969; José Mª García Lahiguera (1969-1978); Miguel Roca (1978-1992); Agustín García Gasco (1992-2008); Carlos Osoro (2008-2014) i finalment Antonio Cañizares, des del 2014. Cap d’ells, i és ben trist dir-ho, ha parlat en valencià d’una manera habitual, tot i les promeses per aprendre la nostra llengua .
D’entre els bisbes de Castelló, vam tindre la sort de comptar amb els bisbes Josep Pont (1951-1970) i Josep Mª Cases (1971-1996), que van introduir la nostra llengua a la litúrgia. Tot i que després, el bisbe Juan Antonio Reig (1996-2005), que és de Cocentaina, va discriminar el valencià i va tirar per terra l’obra dels bisbes Pont i Cases, com ha afirmat Avel·lí Flors, de l’associació, “Pentecosta”.
Finalment, d’entre els bisbes de Tortosa (la millor diòcesi pel que fa a la normalització de la llengua a l’Església), tant el valencià Ricard Mª Carles (1969-1990), com el català Lluís Martínez Sistach (1991-1997), un altre valencià, Xavier Salinas (en el seu temps a aquesta diòcesi de 1998 a 2013) o el valldalbaidí Enric Benavent, han fet de la nostra llengua una eina pastoral.
Torne a insistir que les travesses només són travesses. Però el periodista de Religión Digital, Jesús Bastante (21 de juny de 2022), s’atreveix a fer la seua travessa per a la diòcesi de València, on el cardenal Cañizares va presentar la seua renúncia l’octubre de 2020. Segons Bastante, hi haurà canvi d’arquebisbe aquest agost, en la segona diòcesi per nombre d’habitants de l’estat, tot i que, com recull també Bastante en el seu article, els més propers a l’arquebisbe Cañizares diuen que el cardenal no es jubilarà abans de l’abril de 2023. Els noms que sonen per a la diòcesi de València, segons Religión Digital, són el del bisbe de Barbastre-Montsó, l’aragonès Ángel Pérez Pueyo; l’andalús José Cobo, auxiliar del cardenal de Madrid, Carlos Osoro i encara, l’actual arquebisbe d’Oviedo, el madrileny Jesús Sanz. Cap d’ells valencià, ni tampoc català o balear.
El més curiós de tot, és que els bisbes valencians que són enviats a altres diòcesis, de seguida s’encarnen al bisbat que serveixen, tant si són destinats a Catalunya, (com és el cas dels bisbes de Tortosa, Solsona, Sant Feliu, Lleida), a Alcalà de Henares o a Màlaga. Però curiosament, els bisbes enviats al País Valencià, com queda comprovat, no s’encarnen en la cultura del nostre país, continuen parlant només en castellà i celebrant la litúrgia només en castellà, com si el valencià no existira a ni a Castelló de la Ribera, Elx, Borriana, l’Alcúdia, Benissa, Onda o a l’Olleria.
Quina diferència entre els bisbes actuals i el bisbe Pont i Gol, que es va encarnar plenament en la diòcesi de Sogorb-Castelló i que en deixar-la, per anar a servir l’arxidiòcesi de Tarragona, recordava amb passió la seua primera diòcesi: “Coses, llocs i gent que jo he estimat i encara porte dins el cor, com la festa de la Magdalena, el tercer diumenge de Quaresma, amb la canya a la mà i ensenyes verdes pertot arreu”.
Si fa més de 50 anys, més de 20000 valencians demanaven la introducció de la nostra llengua a la litúrgia i a la catequesi, ara encara estem igual: amb la nostra llegua prohibida a la litúrgia i als estudis als Seminaris.
Fa un any, el Grup Cristià dels Dissabtes també va recollir firmes que han arribat a nunciatura, demanant la presència de la nostra llengua a la litúrgia. Però tres dels quatre bisbes titulars del País Valencià, continuen fent el sord a la necessitat d’inculturar l’Església al nostre país i prohibint el valencià als temples. D’aquesta manera contribueixen a agreujar, més encara, l’emergència lingüística que patim els valencians des de fa segles.
A Catalunya i a les Illes Balears la situació de la nostra llengua a l’Església és molt millor que al País Valencià. Així i tot, l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, fa uns dies denunciava que el català encara és una llengua “dèbil” a l’àmbit eclesial. Per això l’arquebisbe Planellas deia: “Hem de voler que el català hi sigui en el nostre àmbit eclesial, perquè és la nostra llengua, la dels meus pares, hi tenim dret i ens protegeix la Constitució” (Avui, 19 de juny de 2022). I si la llegua és dèbil a l’Església de Catalunya, al País Valencià la nostra llengua es troba condemnada a mort per part dels nostres bisbes. I malgrat que els bisbes valencians defensen aferrissadament la Constitució (sobretot pel que es refereix a la unitat d’Espanya), obliden que el text constitucional defensa les llengües cooficials, tot i que els bisbes de València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant, marginen i arraconen el valencià.
Per cert: si a les diòcesis amb seu a Catalunya hi ha quatre bisbes valencians, ¿per què no podem tindre els valencians un bisbe català o balear, que sí que es faria valencià entre nosaltres i que no voria la nostra llengua com a estranya, com van fer els bisbes Pont i Gol i Cases Deordal?
Ja vorem com queda la travessa episcopal de Jesús Bastante per a la diòcesi de València, si l’encerta o no amb la terna que proposa. Però si Déu no ho evita, continuarem (després de la renúncia de l’arquebisbe Cañizares), amb bisbes castellanitzadors a la diòcesi de València, com ho són també castellanitzadors el d’Oriola-Alacant i el de Sogorb-Castelló. Però res no m’agradaria més, que equivocar-me en això que he dit i que tinguérem un bisbe que assumira la nostra llengua i la nostra cultura. Amén.
