Racisme induït

La mediàtica presentació de la catàstrofe humanitària ucraïnesa contrastava amb la minsa menció de l’intent de l’assalt a la tanca de Melilla i dels medis de repressió emprats. D’altra banda, els membres de la Unió Europea es posaren d’acord, en un temps rècord i com mai s’havia vist, en mesures d’ajuda a Ucraïna i, fins i tot, obrien els braços a l’acollida de refugiats ucraïnesos. A Espanya també, una onada de solidaritat recorria tots els punts de la geografia, publicitada amb profusió pels medis i amb un silenci, més que sospitós, dels partits de dreta i extrema dreta que tradicionalment han fet caixa enarborant el fantasma de la migració.

La perplexitat de la situació obri alguns interrogants: realment esta onada de solidaritat demostra que no som racistes ni xenòfobs? És que els xiquets que s’intenten portar i salvar ja no són MENAS? Una amiga meua immigrant, a qui li va costar més de cinc anys i bastants diners regularitzar la seua estada a Espanya, es preguntava per la raó del diferent tracte en el seu cas i en el dels ucraïnesos. Pretenia entendre per què, ara sí, les autoritats es mostraven facilitadores de papers i hospitalaris i tots els partits –ho repetisc, tots− s’apuntaven a obrir les portes de la frontera.

Esta situació fa palesa la fàcil manipulació dels sentiments per part de grups i com les emocions de la gent van a sovint al compàs dels primers titulars. Com si hi haguera una consigna des de dalt, les imatges dels refugiats ara mostren unes persones, principalment dones i xiquets, amb un posat amb què ens podem identificar, acceptant el mantra «que nosaltres podríem ser ells». En canvi, en altres ocasions, es presenta imatges de gent pobra i desesperada que sembla vindre ací a furtar-nos, no sé què.

Ara, quatre mesos després, sembla, com és habitual en les situacions d’emergència social, que hi ha un refredament de l’entusiasme inicial. No obstant això, la persistència de la guerra i les implicacions econòmiques per a la UE encara mantenen viu el sentiment de recolzament a Ucraïna mentre que altres conflictes, com ara la matança de cristians en Nigèria, van caient en l’oblit sense que la comunitat internacional faça un esforç significatiu per donar solució als problemes.

Particularment veig tota esta situació com una mostra de racisme i xenofòbia selectiva que reforça la solidaritat amb qui et sembla igual, en raça, classe social o religió; mentre que es presenta excloent davant altres realitats que són presentades com amenaces externes. La solidaritat és necessària amb tots, Europa ha de fer una defensa tancada dels drets humans, els nostres polítics han d’evitar generar éssers humans de primera o de segona. Cal prendre consciència de les nostres incoherències i estar disposats a patir alguna penúria en favor d’un món més just i igualitari.

Com farem això? Hi ha algun camí per l’esperança? Creiem que sí, les actuacions de persones individuals, decents, que senten la crida natural d’una humanitat solidària ens donen una llum d’esperança. Si coneixem les víctimes, és perquè algú fa memòria d’elles; si algunes viuen i s’integren en les nostres societats, és perquè hi ha persones que s’organitzen per a tendir-los una mà. A estes persones se’ls classifica com a voluntaris o activistes, com si feren una cosa extraordinària, però en realitat són éssers humans compromesos amb la seua humanitat, hi hauria de ser el normal.

Múltiples associacions, cadascuna des de la seua especificitat, s’involucren en el procés d’ajudar, qui ve de fora, a reconstruir una dignitat que li ha sigut arrabassada. En Novaterra donem la mà a persones que volen realitzar amb nosaltres este viatge a la dignitat, de vegades amb situacions que poden vorejar la legalitat absurda de l’estrangeria. Hi ha una societat solidària, només falta que els polítics deixen d’usar la por i l’aporofobia com a calador de vots i es posen a la feina per a resoldre els problemes d’integració dels éssers humans que criden a la nostra porta.