El supremacisme espanyol de mentalitat castellanocentrista avala la discriminació lingüística al Congrés vetant intervencions en llengües perifèriques. S’imaginen aquest procedir al Parlament europeu? No, clar que no, perquè un eurodiputat té dret a expressar-se en la llengua oficial de la seua elecció. I si allà sí, per què ací no? Perquè l’Estat mira de reüll les llengües cooficials. Per això el castellà és l'única llengua del Congrés, del Tribunal Constitucional, del Consell General del Poder Judicial i d’altres institucions. Monolingüisme que s’estén per les Espanyes com el foc en un bosc ressec, arribant a llocs tan comuns com les monedes i medalles commemoratives, tot i conculcant la Carta Europea de Llengües Minoritàries que preveu la protecció i promoció dels idiomes sense un Estat al darrere on siguen oficials. I és que l’Espanya UNA repudia el plurilingüisme; de fet, la saviesa popular ja fa temps que assegura que no es poden demanar peres a l'om, per més que l'om es disfresse de perera.

 

           Retirar la paraula a qui intervé en català, basc o gallec al Congrés és una baula més de la llarga cadena d’entrebancs a la diversitat lingüística. La ideologia que propugna la preeminència del castellà —com si els drets lingüístics es mesuraren en graus com la calvície— planteja, ni que siga només com a llicència retòrica, interrogants tan trillats com aquests: quina és l’Espanya real, la de la diversitat o la de la uniformitat? I qui debilita més la unitat d’Espanya, qui accepta les altres llengües de l’Estat o qui les rebutja? Eliminada la disjuntiva hi tenim l’Espanya carpetovetònica que defensen —no sé si amb entusiasme, però sí amb contundència— PSOE, PP, Vox i Cs quan voten contra l’ús de les llengües cooficials. Tan encegats estan pel supremacisme que no veuen més enllà del seu melic; i si hi ha una cosa pitjor que el cego que no vol veure és el cego que no pot veure i, a sobre, vol dibuixar la realitat. Una realitat, l’espanyola, que és plurilingüe i no unilingüe.