Es lleva l’escuma endarrerida sobre el bigot i continua. Pitt rememora l’èpica fugida de son pare de la Polònia natal, l’arribada a Anglaterra, les batalles. En el moment de la retirada de Dunkerke, l’Alemanya nazi tenia més de 900 caces mentres que a Anglaterra hi havia 768, dels que sols 520 estaven en servici. El ritme de producció d’aparells alemanys en aquell moment era impressionant: en fabricaven més de 500 al mes. Hi havia, a més, l’experiència de guerra dels pilots alemanys, forjats en la Legió Còndor i la invasió de Polònia. I, per suposat, hi havia la confiança que el «Blitzkrieg», la guerra rellamp, havia atorgat als exèrcits nazis. Exultants de victòria i d’esperança en les seues màquines, tot, absolutament tot, feia presagiar la ràpida i contundent victòria de la Luftwafe alemanya sobre les forces de la Royal Air Force.

Ara bé, hi havia un factor que no podia quantificar-se: el d’un líder carismàtic capaç de contagiar entusiasme i determinació i la d’un poble disposat no sols a la resistència, sinó a la victòria. En efecte, Winston Churchill, al voltant de la Batalla de França va pronunciar tres discursos en la Cambra dels Comuns. Discursos que no amagaren, ans al contrari, la gravetat de la situació, i precisament per això, estos parlaments van ser capaços d’inflamar la confiança en la victòria final. Sabia que els números no li donaven, que els alemanys eren superiors, però així i tot va tirar endavant amb la soflama «We shall fight on the beaches» de 4 de juny. Lluitarem en les platges, en els camps i en els carrers i mai no ens rendirem, afirmava el líder conservador britànic. I, en efecte, encara que la derrota dels exèrcits nazis distaria molt a produir-se, de moment, els pilots de la Royal Air Force derrotaren les forces de la Luftwafe en la Batalla d’Anglaterra.

Pitt fa una pausa en les seus reflexions, passeja la mirada pel paisanatge del Town Wall Tavern, un pub en una mena de casa tradicional anglesa, i continua. La impossibilitat de conquistar Anglaterra portà a al caporal Adolf Hitler a prendre una altra decisió errònia: l’operació Barba-rosa, la invasió de l’URSS. Ningú podia contradir el caporal perquè corria el risc de ser defenestrat com així passà amb els militars més prestigiosos amb què comptava. I és que Hitler no podia escoltar la veritat, perquè l’única realitat era la que s’engendrava dins del seu cap. La superioritat tècnica s’estavellà contra una llei històrica: la que mencionà Denys Arcand en «El declive del imperio americano»: el número, el número i el número. I el número jugava a favor dels soviètics: la immensitat del territori, la immensitat de les tropes, la immensitat dels hiverns. El resultat va ser el continu avanç cap arrere fins el col·lapse final.

Perdut en el baf etílic escolte, cada vegada mes lluny, raonaments sobre Ucraïna. Un actor arribat a president que, posat a la màxima pressió ha demostrat ser un gran líder, capaç de convéncer, d’entusiasmar, de transmetre alé i espenta. Davant té un autòcrata. El president absolut de Rússia podia tindre arguments més o menys acceptables, però la seua causa es va esvair quan les seues tropes xafaren el territori ucraïnés. Volen els dèspotes que la realitat s’ajuste a la seua imatge mental, així que no hi ha cap militar o assessor disposat a dir-li la veritat, que és la de les víctimes civils a Ucraïna i la d’una ingent quantitat de soldats, jóvens procedents del medi rural, caiguts en combat. S’enfronten la moral de victòria ucraïnesa -que minvarà amb el temps- amb la força del número del què disposa el president rus. Una conjuntura que pot durar anys si ningú és capaç de posar cordura, trellat i enteniment en el tirà de totes les Rússies. En algun moment alça l’index admonitori. Tot i que el conflicte és molt greu a Ucraïna, el perill és l’exemple: a partir d’ara qualsevol potència nuclear pot annexionar-se un país, o part, amb l’amenaça d’iniciar un atac nuclear. Un tabú que no s’havia explicitat ni en la Guerra Freda.

En algun moment arriba Arthur Arnett. Jove, però savi, demana un refresc de llima. La conversa continua. Després recordaré quelcom sobre la imposició russa al sud-est d’Ucraïna, de la història i l’autòcrata, però ara he de retirar-me. Tinc un objectiu i els dos amics m’acompanyen cap a la catedral de Coventry; deu minuts a peu. És la nit de l’eclipsi. Passem per Broadgate, amb l’estàtua de Lady Godyva nua, a cavall. Vol la llegenda que el poble es negà a mirar el nu de la dama, perquè tots sabien el que passava. Tots, tret del sastre Peeping Tom a qui, la contemplació de la veritat tornà cec. Quan sonen les hores en la torre, motxa per les bombes, a The Godiva Clock, apareix en un brevíssim passeig la dama a cavall. No vull mirar-la. Arribem a la catedral. Em deixen sol. Contemple les runes de la seu Saint Michel, perquè de la seu antiga només quedaren els murs després del «blitz», els bombardejos de la Luftwafe. Amb bombes incendiàries els nazis van socarrar la ciutat de Coventry. Havia de ser un exemple, un advertiment, però la barbàrie no va provocar sinó l’efecte contrari: més fermesa del poble britànic davant els agressors. De fet, l’avi d’Arthur Arnett -del mateix nom- excessivament jove encara, s’enrolà com a bomber voluntari. Impossible no evocar ací el profeta León Felipe. Va advertir-ho i, després de Gernika, l’horror de Coventry i, el llarg rosari de ciutats desfetes que, malauradament encara continua. Invoque l’autòcrata per antonomàsia. Pense que millor no vinga a Coventry. La lady mostrarà la veritat nua al tsar. Llavors esdevindrà cec, sense remei.