Joan Fuster i Jesús Civera

Qui no conegué l’escriptor de Sueca o ha digerit superficialment la seua obra, possiblement, haurà quedat decebut de l’actitud prosaicament normal de l’intel·lectual.

Civera sap molt bé el que deia. Vivia a la mateixa casa que Fuster. L’escriptor a la planta baixa, la família Civera al primer pis. La relació personal era quasi familiar i els visitants del carrer Sant Josep 10 de Sueca trobaven sovint per la porta el xiquet que anys després esdevindrà rellevant signatura de la premsa valenciana. La canonització i l’odi per l’obra i persona de l’assagista crec que responen al mateix principi: el desconeixement del total del pensament fusterià.

El trontollament a la societat valenciana que va significar el «Nosaltres els valencians» propicià que uns descobriren la bíblia de la identitat valenciana, mentre que uns altres adveníem el corcó que podia acabar amb la seua visió del fenomen valencià.

Pels anys 70 del XX vaig regalar el «Nosaltres…» i «El País Valenciano» a un metge conegut i molt pròxim a la meua família. Als pocs mesos em comentà que aquell «dimoni», segons els seus tertulians, no li havia semblat gens mereixedor del foc etern; podia discutir-se alguna afirmació però els llibres li semblaven respectables.

Eixe ha estat el gran buit de l’anàlisi sobre Fuster. Alguns, fins i tot, pontificaven sobre dites fusterianes que mai no havien estat expressades. O, el que és pitjor, censuraven afirmacions sense saber si eren o no exactes. Recorde l’escàndol de qui blasmava perquè Fuster havia dit que els valencians menjàvem rates (els veïns del poble on visqué en diuen «rateros» per l’afició a les rates d’arrossar).

Més enllà de l’entusiasme, poc, i preocupació, molta, pel fet valencià, Fuster era sobretot un interrogador. Tota l’obra, fins i tot la que pot semblar més domèstica, no és sinó una proposta per preguntar-se o fer que ens preguntem. El mateix «Nosaltres…» és explícit si es llegeix com una línia d’investigació multidisciplinar i, per tant, revisable o aprofundible des de vessants diversos. Ernest Lluch sí ho va comprendre, per això la polèmica sobre els motors de l’economia valenciana.

Reduir la visió de Fuster, persona o escriptor, a posicionaments partidistes i propicis per a l’estudi i reflexió equival a desconéixer l’obra cabdal d’un dels majors referents valencians en molts anys. Aquells que coneguérem i estimàrem Fuster sabem que la seua pretensió anava molt més enllà de la discussió espúria i estèril.