La informació política que es projecta a la ciutadania és acaparadora, el protagonisme dels personatges, i la successió dels grans esdeveniments, van convertint als ciutadans sols en espectadors, en simples electors. La gent, la ciutadania, parla i tanmateix manifesta la seua desconfiança envers els protagonistes, aleshores, hi ha un descrèdit de la política. Al meu parer, cal parlar més amplament sobre la vida pública, entenent per aquesta tot el conjunt de qüestions que tenen a veure amb la convivència en societat, i en eixe espai la ciutadania pot ser activa o passiva, conformista i inconformista, i, tanmateix, amb capacitat de pensar de formar-se opinió o interpretar.
El filòsof Emilio Lledó al seu darrer llibre fa una afirmació que pot resultar un tant xocant, doncs, llegiu: «Democracia es radicalmente una forma de vida, una armonización del vivir, una confirmación de la existencia humana. Una conformación,pero no un conformismo. Si hay un aspecto determinante del concepto «democracia» es el inconformismo»(Identidad i amistad). Doncs, amb aquestes paraules se’ns està animant a expressar la inconformitat. O siga el desacord, amb aquelles situacions o decisions que no considerem justes, això sí, aquesta actitud deu complementar-se amb l’ètica de la responsabilitat. La crítica implica pensar, raonar i voluntat de convèncer amb arguments. No es tracta de donar-nos el gust de dir la nostra, sinó d’ajudar a buscar opcions.
A l’escenari on actuen els personatges de la vida política han aparegut temes que han ocupat els titulars de la premsa, tals com el tema OTAN, les propostes de la Comunitat de Madrid, els morts de la tanca de Melilla, l’inflació i el seus efectes als preus... Què fer des de la ciutadania? Certament, han circulat molts comentaris, fins ni tot s’han generat actes de protesta o reivindicació. Convertir, però, tot això, o interpretar-ho, com desautorització excloent del govern no ho trobe raonable. També dec afegir com l’ elit governant deu escoltar, i saber rectificar, encara que siga parcialment. Personalment, en moltes ocasions em situe del costat de la insatisfacció, perquè considere, tot i coincidint amb allò que apuntava Lledó, com mostrar crítiques raonades en tant que intercanvi de parers pot ajudar a formar propostes i decisions.
No cal insistir-ne més, hi ha interpretacions, com opcions a debatre. Altra cosa bastant diferent és l’ofensiva del conjunt de la dreta contra tot allò que signifique un canvi de fons, perquè òbviament actua en defensa dels privilegis i de les oligarquies de sempre.
