Quan llegírem La via valenciana per primer vegada, allà per la segona meitat dels setanta, hi vèiem la mà d’un economista, però d’un economista preocupat d’explicar una realitat, la valenciana, amb totes les eines i disciplines al seu abast, dins i fora de l’àmbit de les ciències socials, però, sobretot, en aquest àmbit. Començant pel títol del llibre que Ernest Lluch el va posar a suggeriment d’un amic historiador, Alfons Cucó.

L’èxit del llibre, amb reedicions en 2001 i 2003 (ed. Afers), posà de relleu quan de necessari és combinar la sobrietat de les teories amb l’anàlisi detallada -sempre complexa- de les singularitats d’allò que s’estudia. A Lluch, eixa manera de treballar l’eixia amb tota la força que dóna combinar coneixement(s) i cor. A la manera de Joan Fuster en Nosaltres els valencians, però amb l’avantatge de fer-ho més d’un decenni després i amb bases teòriques -almenys en el seu àmbit professional, l’economia- més sòlides.

Per tant, a ningú li sorprendrà que quan va poder, quan les seues obligacions institucionals li ho van permetre, agafà la maleta i se’n va anar a Princeton, a fer una estada acadèmica amb Albert O. Hirschman, amb qui es reconeixia en la seua manera de treballar lluny de les exageracions ortodoxes que molt economistes practicaven aleshores.

Però, no només en la seua manera de treballar. Com molt bé ha explicat el professor SalvadorAlmenar, era també per les seues trajectòries vitals, per la seua manera de vore el món. Amb actituds tan similars, simptomàticament, com, per exemple, el seu poc interés en fer previsions econòmiques i el molt per contribuir a aportar idees i eines per dur l’economia i la societat a estadis de major benestar. Almenar insisteix: aprofundir en el coneixement de l’economista alemany, permet capir una perspectiva que aproxima els camins vitals d’un i l’altre més enllà de l’economia i la política.

Un llibre de recent publicació, Passatges de frontera (ed. Afers, 2022) ens ho permet perquè ens dona a conèixer l’itinerari vital d’aquest alemany de Berlin que és tota una aventura. Com el de Lluch; tot siga dit de pas, que acabà la seua vida per un tret al cap d’un pistoler de la intransigència. Per tant, parlem de l’exemplar trajectòria acadèmica, però, també, dels seus valents compromisos cívics. Des de ben joves. Hirschman havent d’enfrontar-se al nazisme, com a militant socialdemòcrata, i Lluch, de manera semblant, front al franquisme.

Però, la cosa no acaba ahí. Després de les peripècies que viu a França i Itàlia (o a Catalunya, formant breument part de les Brigades Internacionals), Hirschmant fa camí cap als EEUU on s’allista en l’exèrcit per combatre en la Segona Guerra Mundial i acaba de tècnic en la preparació i desplegament del Pla Marshall o dels plans de reforma econòmica d’Amèrica Llatina. Lluch ho faria en la preparació dels Pactes de la Moncloa.

Per als que vam conèixer i treballar amb Lluch, la lectura de Passatges de frontera ens confirma abastament les similituds de les que parlem. Tot i la varietat de les sengles produccions bibliogràfiques, hi ha quelcom que subjau en totes dues. Concretament, les seues visions de la pròpia professió i de la societat que volen ajudar a construir. Per a un servidor, La via valenciana, n’és un bon exemple per la banda lluchiana.

Perquè fan replantejaments continus del que fan i pensen. Volen explicar les coses no només amb teories que uniformitzen la realitat, sinó que intenten fer anàlisis concretes. En paraules de Hirschman, cal «visitar al pacient» i fer-ho amb una mena de «llanterna empírica». Aquest convenciment el va traslladar per totes les grans universitats americanes: Berkeley, Yale, Columbia, Harward, Stanford o Princeton.

De fet, l’èxit d’una teoria – dirà- és que, a partir de ella, la gent comença a raonar d’una altra manera. Però cal estudiar les seues insuficiències. El que cal fer és buscar un equilibri entre la sobrietat de la teoria i la complexitat de la realitat. En tot cas, afegeix, si comptàrem amb una llei social d’aplicació general absoluta, seríem els primers en lamentar-ho. El seu intent és combinar el desig de teorització i, àdhuc, el gust per la teoria, amb el malestar davant la teoria duta a l’excés. Però, a diferència de Galbraight, sempre va voler tractar de mantindre el contacte amb els «ortodoxos» i raonar amb ells.

Pel que fa als canvis social, Hirschmann planteja que, per determinar què és «bastant», cal saber abans què és «massa». Així, que els moviments socials es radicalitzen no és un problema, perquè després sempre s’esmorteixen per la complexitat d’escometre els canvis en la realitat. Fins i tot pensa que el conflicte social pot contribuir a l’enfortiment de la democràcia.

Però cal distingir entre els conflictes constructius dels que són merament destructius de l’ordre social. Per exemple, quan parlem de «creixement desequilibrat». El cas d’Amèrica Llatina n’és paradigmàtic perquè no és el mateix el concepte en la seua boca que en la dels de l’Escola de Chicago. Quan Lluch parla de la Terza Itàlia (la part d’Itàlia que no havia liderat històricament la industrialització, des del Véneto al Lazio, passant per la Toscana), com a espill en el que s’havia de vore l’economia valenciana, estava dient coses paregudes al respecte.

Això sí, el que sembla que roman en tots dos és la convicció que, més enllà de la recerca de la felicitat («pursuit of happiness») està la felicitat de la recerca («happiness of pursuit»), la felicitat de prendre part en l’acció col·lectiva. Una acció col·lectiva que s’assente en la idea de la justícia social i la confiança en la democràcia.

Com convenen un i l’altre, Albert O. Hirschman i Ernest Lluch, el que cal és una ciència social en la qual l’enteniment i el cor no estiguen separats. Que els governs progressistes de la Generalitat hagen mantingut La via valenciana com a referent no és, doncs, una casualitat.