Si t’agrada el futbol mediterrani, entendràs enguany l’herència del Castelló centenari: si administres la passió amb el nerviosisme del fanàtic i la calma de l’escèptic, fins i tot t’estimaràs més d’empatar un partit tres a tres jugant bé, que guanyar per un a zero a l’últim minut i jugant malament. I si en la vida, t’agrada la sintaxi del joc, el moment gràcil d’un regat definitiu, una aturada volant, un remat de cap dissenyat amb parsimònia, una carrera desbocada per la banda, o el joc sense pilota.
Des de fa cents anys, al vell estadi del Sequiol i al nou Castàlia, has pogut viure moments d’infinita harmonia, administrats per l’energia de Basilio, l’elegància dels Alcañiz pare i fill, la fortalesa del porter Racic, la prosàpia castellana de Del Bosque, la cintura màgica de Planelles, o la cama vellutada de Robert.
Des d’una ciutat pionera, felicitem el Castelló, que valora la fugacitat de l’art del futbol i la calma en la victòria, i espera el retorn inevitable als seus ideals, pels quals és potser l’únic equip amb un 2-0 al Madrid i un 4-0 al Barça pràcticament en un mateix any. Hereu del Deportivo, el Castàlia, l’Obelisco, el Regional, el Ribalta... I del Cervantes, format per joves del Centre Republicà i vestit amb samarreta dels colors de la bandera republicana, i després amb els colors naturalistes verd-taronja-blau, fins al definitiu blanc-i-negre: un equip d’Europa amb els mateixos colors que la vecchia signora, la Juventus de Torino.
Des de pocs anys després del fundacional 20 de juliol del 1922, hi ressona el Pam pam orellut!, heretat d’un ninot que el porter Alanga col·locava com a amulet darrer la porteria, tant si li l’havia regalat el seu germà de les guerres del Rif, o el ciclista J.B. Llorens, o si senzillament al·ludia a un afeccionat de grans orelles... Brindem per l’equip que canta, quan pateix com ara i quan tornarà a triomfar: «I en desplegar-se tes banderes / amb els colors davall del sol; / a la memòria, arriba la glòria». I per l’orgull d’errors com el d’un gol en contra que recordem ara, almenys jo: en un llançament de córner, el porter Gonzàlez digué «Teua!», i el defensa que cobria el pal, crec que Ximet, entengué «Meua!». És igual, l’equip viu, des de fa cent anys: és teu, i meu, i del futbol del món.
