Palau del Real

Per fer memòria, ens hauríem de traslladar al segle XI, a la residència a l’altra banda del riu del rei Abd-al-Aziz, el mateix que manà construir la muralla islàmica; els llenços de la qual formen part de cases i palaus del Carme i una torre de rehabilitació disputada. El rei Jaume I decidí de mantindre l’almúnia, el real, com a residència i passà a ser-ho de la resta de monarques valencians: Pere el Cerimoniós, Joan I, Martí l’Humà, Alfons el Magnànim i la reina Maria, l’última de les regines valencianes. Allà, molt prop d’ella, al monestir de la Trinitat, manà que ingressara l’òrfena que protegia i a qui havia educat de forma exquisida. Devem a sor Isabel de Villena una de les pàgines de la literatura valenciana més elegant i humana alhora, la ‘Vita Christi’, que escrigué a l’ombra del palau del Real.

I si es pregunten vosté quin enemic va destruir aquell edifici magnífic, tindran la trista resposta del mateix que va enderrocar les muralles de la ciutat i que s’està engolint l’horta que envolta València: qui l’han de protegir, els governants de la ciutat. El general Joaquín Blake, que comandava les tropes liberals que defensaven la ciutat durant la guerra del Francés, per evitar que els atacants s’hi feren forts, es va estimar més destruir-lo. No era prou amb això i per a evitar que algú recordara un símbol de la nostra fortalesa com a poble, el general absolutista Elío, encarregat de la repressió contra els liberals, va colgar les ruïnes en una muntanyeta que duia el seu nom i que ara bateja un carrer.

Als anys huitanta, quan jo estudiava la carrera molt a prop d’aquell espai, es feren obres que tragueren a la llum les restes del palau del Real. Hi hagué en aquell moment un moviment que reclamava un tracte més digne per als fragments en pedra de la nostra història. Hui només tenim unes poques runes en un costat dels jardins del Real i una necessitat cada vegada més gran de conéixer la nostra història, els noms de les persones i els fets, que ens van arravatar.