La paraula «monyo» és usual en la parla valenciana, en la catalana i també en la llengua castellana, escrita «moño», però pronunciada igual que en valencià-català. Però no té els mateixos significats, exactament, ni entre les variants d’esta llengua ni entre estes i l’idioma veí, com indiquen alguns diccionaris. «Monyo» és, com a significat comú, ‘lligat de cabells de forma arredonida que se subjecta amb ganxets al tos, o bé darrere o als costats del cap’, «Els monyos de les falleres». En la parla catalana, segons els diccionaris, només té eixe sentit. En castellà, té eixe significat i altres, com ara ‘llaç de cintes’, ‘grup de plomes d’algunes aus’, ‘presumpció, vanitat’. «Hacerse el moño» és també ‘pentinar-se’, però d’un ús no generalitzat. En valencià, el «monyo», a més del lligat de cabells, i en primera accepció en el Diccionari normatiu valencià (DNV), és ‘cabells, cabellera’, «Té molt de monyo», «Hauràs d’anar a tallar-te el monyo». També té el sentit de ‘pentinat’, «Estàs molt bonica amb eixe monyo». L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha donat condició normativa definitivament al vocable «monyo», com a ‘conjunt de cabells’. Ja el tenien registrat, en eixe sentit, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el Salt i altres. I tenim la popular i ben correcta, normativament, locució verbal «Fer-se el monyo», ben viva i usual, sinònima de «pentinar-se», ‘desembolicar i arreglar (els cabells), generalment amb un batidor o una pinta’. I tots sabem com «es va quedar la nóvia de Pinet, amb la cara llavada i el monyo fet». Als de l’elitisme lingüístic excloent no els agrada la paraula «monyo», com a ‘conjunt de cabells’, ni conseqüentment, «fer-se el monyo», només es pentinen amb una pinta, mai amb un batidor. Nosaltres ens pentinarem i ens farem el monyo, amb pinta i amb batidor, usant la rica sinonímia nostrada. Han gastat el «monyo» (cabellera), o se l’han fet, la gran majoria d’escriptors valencians actuals, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià.
I al monyo o cabellera abundant i de certa llargària també podem denominar-lo «melena», paraula rebutjada també per l’elitisme lingüístic, en este sentit de «cabells llargs i en abundància», «Portes una melena molt bonica, ni curta ni molt llarga». L’AVL ha registrat eixe vocable en el DNV. També la registren l’ésAdir, el portal català de Mitjans Audiovisuals, i el Diccionari català-valencià-balear. Eixa paraula, «melena», també té un sentit allunyat del relacionat amb el monyo o cabellera, ja que significa també ‘deposició de sang negra, mesclada o no amb excrements, com a conseqüència d’una hemorràgia gàstrica o intestinal’. Però deixem eixa melena tan desagradable i tornem a la dels cabells llargussets. «Melena» dona lloc a «melenut»/»melenuda», ‘que té el monyo llarg i abundant’. En els anys seixanta-setanta del segle passat es posaren de moda els melenuts, seguint la imatge dels famosos Beatles. Tots i totes coneixem els monyos. I també les melenes del pèl llarg, però els traductors del Salt.usu de la nostra Direcció General de Política Lingüística els donen com a desconeguts. No en veuen. Per ceguera real o mental?
