El 3 d’agost farà 250 anys de la mort del metge, filòsof i lògic il·lustrat Andreu Piquer Arrufat, a Madrid. Encara faltaven disset anys per a la Revolució Francesa.

En l’Arxiu parroquial d’Herbers, als Ports de Morella, figura una inscripció del 1704, només tres anys abans de la derrota d’Almansa: «En deset de setembre yo mo[ssén] Jayme Urrea bategi a Juseph Andreu fill de Juseph Piquer y de Maria Arrufat. Padrins Visent Arrufat y Thomasa Yvañes». I duu un parell d’anotacions, segurament posteriors (o siga, en castellà), que diuen: fue Medico del Rey de españa, i Fue Médico de Carlos III.

Sobre el mateix personatge, corre una informació indicant que era nascut a Fórnols del Matarranya, amb una diferència o error fonamental, la data de naixença, fixada de vegades en 1711. Però la qüestió de fons no és si es tracta d’una confusió de noms, o si era nascut on va ser batejat, Herbers, el meu poble, i per tant valencià, o a Fórnols, i per tant aragonés, o potser de pare aragonés i mare valenciana, parlants de la mateixa llengua, etc... La qüestió de fons és la lamentable falta de reconeixement públic actual de tan decisiva personalitat, nascuda en una terra i una època de fronteres –com totes i sempre-, valencianes, aragoneses, espanyoles i europees.

O siga que enguany no podem deixar de dedicar almenys una columna al metge llicenciat el 1934 en la Universitat de València, on l’any següent publica Medicina vetus et nova, a la qual seguiran altres obres fonamentals de Física, Lògica i Filosofia moral... Amic de Gregori Maians, amb l’ajuda del qual entrà en l’Acadèmia Valenciana i aconseguí la càtedra d’anatomia de la Universitat; traductor de l’obra d’Hipòcrates, un novator eclèctic preocupat per l’ensenyament: la seua Filosofía moral para la juventud española, que l’enemistà amb Maians, ja era feta des de Madrid, on s’havia traslladat en nomenar-lo el marqués de l’Ensenada metge de cambra de Fernando VI, a qui assistí dels seus trastorns neurològics o depressius, com a la reina, Barbara de Bragança...

Així, imprescindible compartir una íntima sensació personal i social d’indignada lleialtat, i de reivindicació de la Il·lustració, un dels moments fonamentals de la història, des d’una terra ara en despoblació –Herbers, Fórnols, i mil pobles més del país-, que han parit emigrants i exiliats definidors de la ciència, la política, i l’anònim progrés de la Humanitat.